Cal celebrar les iniciatives pedagògiques que promouen el diàleg entre generacions com les que porten als joves estudiants a conèixer la nostra història immediata, en aquest cas a través de la memòria musical. A propòsit d’un treball per a l’escola, la Carla, la meva neta gran, ha fet una enquesta a la família preguntant per les dues cançons que més ens agradaven quan érem joves… Els avis, en aquest cas paterns, estirem el fil dels records fins a finals dels anys seixanta, que és quan la música va tenir per a nosaltres un impacte emocional, moral, i cívic, cal dir, més fort i perdurable. De seguida van sorgir en la meva memòria dues, de fet, tres cançons que a més del seu ritme i melodia que cantàvem a cor en les nostres excursions pel territori català, tenien un missatge profund, a vegades filosòfic i tot, molt propi de la nostra època de formació amb pel·lícules experimentals, d’art i assaig, lectures de filòsofs francesos de proximitat (recordeu l’enrevessat Herbert Marcuse?), així com en els ambients que freqüentàvem es vivia la influència de poetes i músics nord-americans lligats als moviments beat, folk, underground, tot molt alternatiu, vaja.
En la resposta esmento dues cançons dels primers temps de Bob Dylan que el temps ha fet clàssiques: Els temps estan canviant i Què s’ha fet d’aquelles flors. Hi afegeixo una tercera: Vull ser lliure, un cant espiritual negre que aquí va prendre connotacions polítiques pel fet que vivíem en una dictadura. Aquestes tres cançons, musicades bàsicament per ser acompanyades amb guitarres, van ser adaptades a la llengua catalana que corejàvem (ens les sabíem de memòria!) en festivals com els que van organitzar el Grup de Folk, de tan entranyable memòria.
Qui eren, el Grup de Folk? Una colla de cantants, conjunts i animadors musicals que es van organitzar com una alternativa més o menys popular i festiva als Setze Jutges dins el moviment de la Nova Cançó a la ciutat de Barcelona. A diferència dels Setze Jutges, el repertori de cançons del Grup de Folk (que van actuar entre els anys 1967 i 1968), no es fonamentava en la Cançó francesa, sinó que es recuperaven cançons populars catalanes com Ai, adéu, cara bonica i s’adaptaven cançons d’arreu del món com Dunlai, una popular txeca, i, principalment, cançons del Folk Song nord-americà de Pete Seeger i Bob Dylan. D’aquí ve que quan a Bob Dylan li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura l’any 2016 tota aquella generació ens vam sentir una mica guardonats perquè, com el jurat suec, crèiem en el valor de les noves expressions poètiques que havien nodrit la gran tradició de la cançó americana que, entre d’altres protestes, en la lletra i música de Bob Dylan es va manifestar contra la guerra del Vietnam. Després de tanta pressió social arreu del món occidental finalment, finalment!, aquella guerra va finalitzar la primavera de 1975.
Amb uns entrepans i una cantimplora plena d’aigua a la bossa per passar tot aquell dia de primavera, vaig assistir al festival que el Grup de Folk va organitzar al Parc de la Ciutadella el 23 de maig de 1968. Les cròniques diuen que va ser el primer festival de llarga durada a Catalunya i a Espanya: uns diuen que van ser set hores, d’altres diuen que van ser deu hores de música folk interpretada per l’estol de músics i intèrprets dels quals en tenim memòria viva. Entre els més coneguts: Pau Riba, Oriol Tramvia, Jaume Arnella, Xesco Boix, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, el grup de Falsterbo 3 i Consol Casajoana, que quan cantava La cruel guerra (en referència a la guerra del Vietnam) tant ens recordava la veu de Joan Baez, que un temps va ser parella sentimental i musical de Bob Dylan.
