Històric? És clar
Vivim en un món en què tot és històric. La eliminació de La Roja de la Copa del Món 2014, la pujada del Llagostera a 2a B, la votació del 9N… Per què no ha de ser històric, doncs, un festival com el Canet Rock 014? Atrets per la importància de l’esdeveniment (com en podríem dir, històric?), la meva dona/actual parella sentimental/senyora esposa i jo vam arribar al festival cap allà a les 19 h. Les entrades eren el regal d’uns amics en ocasió dels meus primer 40 anys de vida. Vam travessar el poble del Maresme amb l’angoixa de saber que podíem haver d’aparcar a la quinta forca i, al final, vam poder-ho fer en el polígon industrial proper al pla d’en Sala, el lloc on va tenir ídem el festival. Alguns empresaris eixerits havien habilitat solars com a aparcament al mòdic preu de 10 €, però també n’hi havia de gratuïts, sobretot per als menys tocatardans.
Pel que fa a l’accés al recinte, va haver-hi un zel notable en els registres. M’imagino que el control té un retorn amb escreix en forma de consumicions a dintre, que tenen preus gens populars (una cervesa, 3€). De totes maneres, l’entrompada a la rodalia era general, amb neveres de plàstic a dojo. El que no es controlava a l’entrada era la marihuana, de ben segur per allò que hem dit abans, que no és una droga que es vengui al bar. Durant el festival n’hi va haver a gavadals.
Dragon Khan musical
Vam arribar a temps d’escoltar els compassos finals de Joan Dausà i els tipus d’interès, que interpretaven la cançó “Jo mai mai”, senzilla, quotidiana, inspirada. Els següents a tocar van ser Els Pets. Els de Constantí van demostrar que tenen experiència en esdeveniments com aquest i saben què és un festival: un fart d’hores en un descampat, amb temps morts més aviat ensopits i moments àlgids. Per això cal anar a barraca i no estar-se amb subtileses. Els Pets tenen prou taules per treure tota l’artilleria i fer que el públic pugui perdonar-los la poca veu de Lluís Gavaldà. “Jo vull ser rei” és un tema oportú, “Pau” encomana energia a cabassos i “Bon dia” ha esdevingut per mèrits propis un himne naïf per a diferents generacions de catalans. Fins i tot van convidar el públic a treure’s la samarreta… i n’hi va haver (dones incloses) que els van fer cas!
Simplement la Dharma
La Dharma va tenir una actuació molt emotiva per factors extramusicals. La mort de dos dels germans Fortuny (la de l’Esteve, que va tocar al Concert per la Llibertat, fa només 9 mesos ) no la ignorava pas la majoria del públic. De fet, en Joan va llegir un text per recordar-los. El peculiar frontman d’aquesta veterana formació que va tocar al Canet Rock el 75 i el 77 va oferir la millor versió del grup: una descàrrega d’energia sense solució de continuïtat i un tema que ha passat a formar part de la cultura popular, “La presó del rei de França”. Les imatges d’un Canet Rock pretèrit mostraven el Joan tocant el saxòfon soprano mirant les partitures, una imatge molt allunyada de la que tots tenim avui dia de la cara visible de la formació: algú que brinca per l’escenari com un esperitat, que es treu la camisa i fa el pi encara que està a punt de complir els 60.
Els Amics de les Arts
Els amics de les Arts van estar bé, però no van poder dissimular que el seu darrer disc és força desconegut pel públic. A més, van cometre l’error, des del meu modestíssim punt de vista, que van interpretar “Jean-Luc” massa aviat. Ja sense cap roc a la faixa, van acabar la seva actuació amb bones introduccions als temes i simpatia, però sense el punch necessari per excel·lir. Vaig trobar a faltar que interpretessin un dels seus millors temes, que potser ja tenen avorrit: “L’home que treballa fent de gos”.
Gerard “Grenyes” Quintana i Xarim Aresté
Diu Sala-i-Martin que només hi ha dues constants a l’univers: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català. Aquesta enumeració deixa fora la tercera constant de l’univers: les grenyes d’en Gerard Quintana. Jo n’he tingut un parell de vegades en els darrers 25 anys; ell, sempre. No hi ha gaires catalans que hagin resistit més de cinc lustres sense tallar-se els cabells i ell ho ha fet. Això mereix general admiració. A més, en Quintana no ha de demostrar res: és solvent i molts vam descobrir què és un directe en català amb “Ben endins” (1991). Per cert, que entre el públic, hi havia alguna samarreta amb el “Bona nit, malparits” a l’esquena, la samarreta dels tres recitals consecutius al Sant Jordi el 2011. Quant a la seva actuació, no sé com va anar, perquè servidor i companyia havíem sortit del recinte a fer un entrepà.
Qualsevol mitjanit pot sortir en Sisa
Una altre pont amb el passat musical del festival el va posar Jaume Sisa, cofat amb un barret de flors i vestint uns pantalons vermells. Es va limitar a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, per rescabalar-se de la prohibició de fer-ho l’any 75, amb uns melismes estranyíssims, i “El setè cel” de forma superba. No calia més.
Manel
Manel és una mica com el PSC dels bons temps, que guanyaven sempre. Hi havia aquella broma que el PSC presentava un sofà a les eleccions de l’àrea metropolitana i les seguia guanyant. Doncs a Manel els passa el mateix: són capaços de fer una actuació passable malgrat una tria de temes més que discutible. Algun amic els hauria de dir que no pots començar amb “El mar”, un himne, i seguir amb tres cançons del darrer disc seguides, d’aquelles que se les sap només la part més militant del públic. Van dosificar els pinyols, amb una versió accelerada del “Bumerang”, i van acabar ben amunt, amb “Teresa Rampell”, durant la qual van convidar la concurrència a ballar del mode més “bizarro” (sic) que volgués. Podria haver estat pitjor, és cert, però també podria haver estat molt millor.
També hi ha una altra cosa que molesta de Manel: la displicència. És un d’aquells grups que canta mirant al públic però que seria igual si ho fes donant-li l’esquena. Els defensors a ultrança els excusaran dient que si són tímids o modestos, però a la gent normal el normal és que els semblin freds i tibats. El Canet Rock 014 ha tornat a confirmar Manel com un gran grup d’estudi amb uns directes prescindibles.
Love of Lesbian
Diuen que va ser el moment amb més gent al recinte (22.000 persones humanes). Podria ser. La meva dona/actual parella sentimental/senyora esposa i jo havíem marxat del recinte a prendre un refresc de malta i no vam poder-ho comprovar in situ. Des de la carretera estant, un bosc de braços alçats era testimoni de l’èxtasi propiciat pels de Sant Vicenç dels Horts, una actuació que va concloure molt mediterràniament (no debades, un dels patrocinadors de l’esdeveniment era la cervesa mediterrània un anunci de la qual va protagonitzar Cesc Fàbregas).
Gossos
Els de Manresa van començar amb mal peu: tard. En un recital això té una importància relativa, però en un festival amb més de 12 hores de música programada, el retard és difícil de perdonar. Van seguir amb mal peu: sense demanar perdó. Per sort, l’actuació va oferir ni més ni menys que el que esperen els seus fidels: missatges de revolta altermundista, la cançó amb el Dani Macaco (“Corren”) i les cares del Natxo Tarrés i el Juanjo Muñoz.
Carabén president
He de reconèixer que tinc una certa flaca per Mishima i que segueixo el perfil Mishimitzats al Twitter. Que guardo l’ampolla de Set tota la Vida (garnatxa i samsó) com a gerro d’una flor de plàstic a la cuina i que m’agraden perquè potser és el grup que més s’assembla a mi. No sóc neutral, vaja. Però considero que Mishima va ser dels millors, si no el millor, de la nit. Sobretot van ser dels millors a entendre que és un festival: una ocasió per conduir el públic d’ací d’allà i bressolar-lo, agitar-lo, incendiar-lo. L’únic retret que podria fer a David Carabén Vandermeer i companyia és que no cantessin el cop de puny a la boca de l’estómac que és “Tornaràs a tremolar”. Diria que tampoc no van cantar “Com abans”, un altre himne que demostra fins a quin punt una banda sòlida pot permetre’s el luxe de no treure tot l’arsenal i triomfar igualment.
Carabén i companyia van demostrar ser un grup molt compenetrat, que funciona amb complicitat i amb domini de l’escenari. El noi esquerrà de les Ray Ban Aviator té fusta de rock star. S’agrada a l’escenari i agrada. Gaudeix i fa gaudir. Interactua amb el públic, es toca el cor, parla i agraeix. David Carabén i els seus van estar molt i molt bé i fins i tot van gosar ser un xic poca-soltes, com correspon a un nen de casa bona: va a un festival de passat hippy i canta una cançó sobre les contradiccions del hippies.
T’estimo, Canet
Al pla d’en Sala, escenari del festival, hi havia algunes parades amb marxandatge dels grups i fira d’entitats. Entre les parades de roba, hi havia la del Harman Álvarez, un noi colombià de qui vaig parlar fa unes setmanes, l’artífex d’una idea que es diu “T’estimo, Catalunya”, amb la T’ i l’arxiconegut cor vermell. El Harman té una reunió amb responsables de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i confio que els agradi la seva idea de relligar la marca Barcelona, la marca Catalunya i l’existència d’una llengua nacional.
Txarango, Brams, Delafé, The Pinker Tones
M’agradaria anar més enllà en aquesta crònica del Canet Rock 014, però servidor és pare de família i té casa, així que a les 6 de la matinada va decidir plegar veles i optar per una retirada a temps. Encara vaig sentir algunes cançons de Txarango, grup que va desfermar la bogeria dels més joves, i em vaig perdre alguns plats forts. Malgrat les reticències sobre la comercialitat del festival, i assumint que mai no plou al gust de tothom, me’n vaig anar la millor de les sensacions, que és la que tens en tornar a escoltar aquells que ja m’agradaven i obrir la ment a noves propostes de vàlua.
