Un element destacable que afecta al “contracte social” és la creació d’ocupació. Els alts índexs d’atur a Espanya generen una via (d’aigua) de desafecció de la política. Una majoria de ciutadans entén que la responsabilitat de la situació actual és culpa del Govern, i que allò que importa és el resultat de les polítiques de foment de l’ocupació, fins ara lamentables i de conseqüències alarmants per a la cohesió social. Podríem dir que ni des de la perspectiva contractualista ni des de la fonamentació utilitarista de l’Estat, aquest té sentit si no aconsegueix garantir la subsistència material dels ciutadans, uns drets bàsics de la persona (com seria l’ocupació digna) i així la pau social. Quan aquests objectius legitimadors fallen, com passa ara a Espanya, la convivència es pot veure greument alterada.
A la meva manera de veure, la majoria de ciutadans no pretén que l’Estat creï directament ocupació, sinó que creï “condicions” normatives, administratives, econòmiques. L’atur a l’Estat espanyol és una anomalia estructural que afecta el nucli més dur del sentit de la política, i la mateixa existència de l’Estat com a concepte.
El pessimisme dominant, la desesperació, la desconnexió de la comunitat, la marginalitat, que genera la desocupació, més en un moment en què el sector públic sembla enfonsar-se i el privat no té condiciones ni estímuls per generar ocupació, exigiria un profund replantejament d’algunes polítiques públiques d’austeritat, en el marc d’una resposta més intel · ligent, si fos possible. L’absència de referents espirituals en moltes persones encara farà menys suportable la penúria, i radicalitzarà el discurs de determinades propostes polítiques que troben la terra abonada per la desesperança. És per tot això que urgeix crear noves polítiques que puguin aportar dosis d’esperança a la població, en el marc d’escenaris més constructius.
La ciutadania percep que l’Estat ha de fer alguna cosa útil, davant la descomunal catàstrofe del creixement de la desocupació a Espanya, l’excessiva càrrega fiscal de les empreses i l’afany recaptatori sense més.
La desconnexió entre el Govern i el sector empresarial és preocupant. La percepció que no es fomenta l’emprenedoria, tot i les grans campanyes orquestrades des de fa anys, és una mostra més. D’altra banda, la petita i mitjana empresa té les seves pròpies particularitats, i està més estesa a Catalunya que en altres parts del territori estatal, amb la qual cosa el discurs “políticament correcte” de l’emprenedoria pot sonar a música celestial.
Si amb emprenedoria el que es vol dir és que l’ocupabilitat per compte d’altri cada vegada és més escassa, precària i incerta, i que el que es propugna des dels poders públics és una tendència a ser “autònom”, potser no s’estarà innovant molt . No obstant això, l’emprenedoria lligada a la promoció del talent, al “know how” diferenciador i innovador, pot tenir, sens dubte, un valor afegit notablement divers.
De moment, esperem noves iniciatives del Govern, com el projecte de llei de l’emprenedor. Desitgem que serveixi per alguna cosa positiva.
