Fa 3 mesos començava tot. Una fiblada de terror se’m va obrir a la panxa. Vaig fer un crit de dolor. Ambulància i operació d’urgència. Tot plegat, dos mesos i mig d’UCI i una recuperació estrictament física que encara dura.
Ara mateix, m’estic a l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, al bell mig del centre de Mataró, a quatre pases de casa. Un hospital de llarga estada i recuperació tranquil, assolellat, amb un pati amb bancs i ombres per rebre els amics que em freqüenten i els famliars que no fallen, que és mitja vida en la transició entre el mastodòntic Hospital de la Vall d’Hebrón i el somniat anhel de tornar a casa. El vell Hospital és com una mena de Berghof del segle XVII sense luxes ni belle époque, un balneari sense aigua, una casa de convalescència.
Els dies d’UCI foren els més durs. Per la família, amics, coneguts i tots aquells que m’envolten van ser dies de molta por, de dolor, d’incertesa i d’anades i vingudes sense masses paraules i alguna llàgrima. Els vaig fer patir, el meu cos li costava remuntar l’estat caòtic en que l’havia sumit el xoc sèptic posterior a l’operació i els meus pulmons requerien ajuda mecànica a tota vela. De Cures Intensives n’he tret ferides de guerra i una sensació boirosa, plena de somnis macabres i malsons que no s’acabaven mai, confonent-se maliciosament amb els pocs moments de lucidesa que em permetien les grans dosis de sedació a la que estava sotmés. Així doncs, per arribar a l’estat satisfactoriament òptim en que em trobo ara, totalment recuperat tant de l’operació com del xoc, vaig haver de superar, fins i tot, una addicció a la morfina al més pur estil dels poetes maleïts del dinou. Un estiu perdut, un temps perdut dormint.
Les cames, aquestes tristes cames que van quedar reduïdes a un parell de canyes, treballen cada dia per recuperar l’antic vigor i tornar a permetre’m la vida intensa de sempre. Prop de casa, amb sortides ocasionals al carrer i retorns dominicals a la llar, amb dues hores diàries de treball fisioterapèutic i intentant endrapar tot el que em pugui ajudar a engreixar el cos castigat pels tres mesos d’ombres, la sortida definitiva cada vegada s’albira més pròxima.
Com una mena de General Mc Arthur, torno a la batalla.
