El sol ho pinta tot, ho maquilla, és el pintallavis de l’ànima. Mentre dura el dia, mentre el món es mou, la vida sembla viva i enganya. Fas veure que corres en una gincama. Però quan se’n va avall, ai, quan se’n va avall. Quan el dia cau, quan tornes al silenci i a la quietud de casa, a un lloc estèril i immòbil, mort, amb el teu únic batec com a resistència, llavors ve el buit, ve la tristesa. Ve la llum tènue que no sap il·luminar ni presents ni passats ni futurs i vols aquell piano perquè fa trenta-cinc anys que existeix però encara et pinta la soledat que et corca els llavis.
Jeus al sofà, t’abraces al coixí i et deixes plorar. Et deixes plorar perquè et fa pànic la buidor d’un sol batec i et fan falta llàgrimes que mullin la sequera. No hi ha món, no hi ha res més que el piano, la llàgrima, el nas ple de mocs i una veu que intenta cantar però crida perquè ve d’aquí baix de tot, despulladíssima, ensangonada, que no vigila camins ni notes ni res perquè només vol sortir com el vòmit, com un salt d’aigua.
Plous per dins. Ets lluyíssim de cap altra part de terra, de cap altra forma que sàpiga somriure. El vespre se’t fot a dintre i t’apaga els sols que t’havia semblat encendre. Ets buit, ets por, ets pou, ets un punt ínfim que no saps si mai va tenir estructura, si mai va tenir sentit. Agafes el coixí amb tanta força que fa mal. Claves ungles, tanques fort els ulls. Arriba el final de cantar fluixet i la tornes a posar des del principi. Perquè les notes omplin a casa d’alguna cosa, perquè deixi de semblar que el vespre s’ho ha endut tot.
