Ja fa uns anys que és com si fos basca: l’any comença una mica quan em dona la gana.
És veritat que el trenta-u de desembre miro de fer la cerimònia del raïm i fer balanç i surto a fora al carrer d’alguna manera i faig un crit ben fort tan fort com puc a l’aire que se m’endugui tota la merda que duc dins. És veritat que l’u de gener a les onze del matí soc davant la televisió esperant que sigui un quart de dotze i comenci el concert de Viena que l’avi em va ensenyar a estimar i que acaba amb la Radetzky i el volum a vint-i-cinc i que s’atreveixin a queixar-se, els veïns.
Tot això és veritat, i potser ja faríem el fet, però en aquesta casa som tossuts i no en tenim prou. No sé si és mal del segle XXI o d’una personalitat singular, però no he sabut mantenir una colla d’amics de sempre, del poble, de tota la vida. El meu amor amical es reparteix i s’escampa pel món una mica com les abelles escampen el pol·len arreu perquè puguem tenir plantes. I això, en nits en què sembla imprescindible, indispensable, basiquíssim reunir-se al voltant d’una taula per poder ser algú, per abraçar-se fort al moment del canvi, és un problema gros. No hi ha reunió, no hi ha ram: cada flor meva ja té la seva jardinera. Per Nadal, cada ovella al seu corral i per Sant Joan i Cap d’Any i les coses importants, cada flor a la seva jardinera. Fa temps que tinc assumit que en aquesta casa els moments de festa obligatòria acaben sent nits més aviat primes. I a més, l’any passat i l’altre em va tocar treballar.
Però una cosa és assumir-ho i l’altra conformar-s’hi. Jo vull la meva festa de cap d’any. Així que ja fa molts anys que amb les amigues de la universitat, triem un diumenge de desembre o de gener qualsevol a migdia i torna a ser trenta-u al vespre. Perquè sí, perquè ens dona la gana. Agafem el volant de tot i fem girar el món al voltant nostre, perquè sí. Guarneixo casa, guardo una bossa de cotilló per cadascuna, traiem un bon àpat, raïm, cava. Posem TV3 al Youtube, faig un crit per treure’m tota la merda i fem la cerimònia del raïm com si encara fóssim aquella nit. Com si tornéssim a ser llavors. No tenim el Cachitos a La2, però tenim un compte Spotify Premium.
Perquè ens mereixem estar juntes en els moments especials, encara que ens els fem especials nosaltres mateixes. Per cada abraçada que va haver de venir per whatsapp. Perquè, si tiro avall i em poso profunda, tenim dret a començar de nou si el salt d’any no ha acabat de funcionar del tot. Perquè és la manera de tenir l’oportunitat de plantejar nous propòsits en un moment en què, sovint, els oficials ja han quedat abandonats.
Així que sí: que corri el cava. Alcem les copes i brindem per un molt bon 2020 per segona vegada, amics. I una tercera, si fes falta, que aquí no ens estem de res.
