Fou una de les ideologies polítiques que va tenir molta importància a Catalunya fins a la fi de guerra civil de 1936-39. Van fer guerres i lluita política, mai van guanyar, eren gent de país i conviccions. A Catalunya ara, ja ningú es recorda dels carlins. Mai no entendré aquesta estranya mania de certs historiadors d’ara que passen de l’ocupació militar de Felip V a l’entrada de Franco a Barcelona. Clar que els carlins de l’autentica família “reial” s’acabaren amb la mort de Jaume III i Alfons Carles. Després vingueren els Borbó Parma (Xavier i Carles Hug) que feren passar als seus seguidors, amb molts pocs anys, d’un tradicionalisme integrista a un socialisme autogestionari, que crec que mai ningú va entendre del tot
A Catalunya hi hagué famílies carlines que esdevingueren autentiques dinasties catalanes: el Junyent – Roca, Solà Morales d’Olot, els Vidaldellobatera, Sivatte… i centenars més. El primer batlle de la democràcia de Vic, Muntanyà, un dia a una llibreria de vell (la parada d’en Costa de Vic al passeig de Gràcia de Barcelona) va explicar-me com un seu avantpassat va perdre una finca del patrimoni familiar per anar a viure a Venècia l’exili amb el pretendent carlí Carles VII.
‘El Correo Catalán’, que van acabar tancant-lo els pujolistes, fou durant dècades el diari dels carlins on, per cert, un Junyent feia la critica teatral amb en Pérez Oleguer, si no vaig errat. Aquest diari el va fundar Llauder, qui també fundar la prestigiosa revista carlina ‘La Hormiga de Oro’ i una bona llibreria al Portal de l’Angel de Barcelona amb el mateix nom, per cert avui es diu ‘Happy Brooks’ i és decadent. Llauder va ser diputat carlí per Berga, com Vidaldellobatera per les comarques de Girona, tot i que va deixar la seva acta de diputat per anar lluitar contra els liberals amb Savalls.
Martí de Riquer, a més de ser un historiador important, va fer la lletra de l’himne del Terç de la Mare de Déu de Montserrat, la unitat carlina catalana que va combatre amb els franquistes. El jove socialista Comín és fill de l’Alfonso Carlos Comín, si no vaig errat, -li van posar aquest nom en honor del darrer pretendent carlí mort en un estrany accident de tràfic a Viena en plena guerra civil). El Comín fundador del partit Bandera Roja era fill d’un aragonès dirigent del carlisme espanyol. D’altres com l’actual batlle de Vic, Vila d’Abadal, la seva família va hostatjar a Vidrà a la casa del Cavaller una acadèmia militar carlina. L’avi de Miquel Roca fou senador carlí i el seu pare es va presentar a unes eleccions pels carlins –que, per cert, va perdre– contra Marcel·li Dominngo. Amb l’aparició de la Unió Democràtica de Catalunya alguns carlinots com en Roca i Cavall o en Vila d’Abadal van passar-se a les forces demòcrata-cristianes. Si miréssim als polítics de cada poble, i els que tenim certa edat ho sabem prou bé, veuríem com molts dels cognoms de les famílies carlines ara van a les llistes del PSC-PSOE o a les de Convergència i Unió CiU.
De ben segur que els avantpassats d’una de els famílies més carlines es deuen haver remogut els seus ossos a les seves tombes en veure com un dels seus descendents ha estat i és defensor d’una infanta liberal imputada per estranys delictes econòmics, tot i que encara no en sabem si serà o no aixecada la seva imputació. El carlisme era una forma de vida, d’entendre la política. Van estar, sovint, al costat de catalanistes i republicans per anar contra els liberals, com a l’any 1906 quan va ser a la Solidaritat Catalana o a l’any 1971 a l’Assemblea de Catalunya.
No vull que tornin els carlins, valga’m Déu, però si que es conegui la seva història, com ara que Berga en fou la seva capital o que a cal Tristany d’Ardèvol, al Solsonès, hi hagué 17 membres de la seva nissaga lluitant al mateix temps. S’ha de saber qui fou Cabrera, Savalls, el Comte d’Espanya, el Né, Morlans o el Comte de Coma de Prat. O que un català, Melcior Ferrer, va fer una ‘Historia del Tradicionalismo’ de mes de 30 volums. A la Catalunya dels segles XIX i XX arreu hi havia, també, carlins, republicans o liberalots.
