Vaig poder assistir, molt encuriosit per cert, al Carnaval de Tolosa, un dels més típics d’Euskal Herria. Durant el franquisme fou un dels que es va salvar i mai no es va deixar de fer, com aquí a Vilanova i la Geltrú. Per carnaval tot s’hi si val, i la veritat és que a Tolosa ho fan molt bé.
Tolosa és una ciutat guipuscoana, va competir amb Donostia per la capitalitat de Guipuzcoa, d’aquesta època en queda l’Arxiu General de Guipuzkoa. També conserven una plaça de Braus, mentre que la de Donostia està fora de servei. Tolosa havia tingut un important cercle carlí. En queda l’edifici i diuen que encara hi ha alguns socis.
Les comparses eres una festa total, tothom s’ho passa d’allò més bé i, per un que no hi estava avesat, la presencia massiva de l’euskera era a tot arreu, tant de Tolosa com de molts i molts indrets del País Basc. El joves van tenir l’encert i la gràcia de parodiar, amb el seu humor, el proppassat San Fermín de Pamplona i van hissar una espectacular bandera de Navarra que va cobrir quasi tota la façana de l’ajuntament. I es que als bascos quan tenen la veta satírica, no hi ha qui els guanyi fent barrila.
Mai no fa falta cap excusa per anar a Euskal Herria. Sempre hi ha bon ambient. Ara tal com tenim les coses per Catalunya, constantment et preguntaven: “i què passa a Catalunya?”, “Com va el procés cap a la independència?” o “Com us ho heu fet per fer un salt tant extraordinari?”. La meva resposta sempre era la mateixa: no ens emmirallem més en la “via basca” dels darrers seixanta anys. A més s’ha passat d’un nacionalisme romàntic de llengua o cultura i reivindicar la nostra història a un nacionalisme més clarament “marxista” de que el que prima ara és denunciar l’espoli fiscal de la nació catalana i a demanar que Catalunya ha de ser plenament mestressa i sobirana dels seus propis destins. No és vol hipotecar mai més el seu futur sobre cap forma política predeterminada. Volem l’autodeterminació, volem votar.
Ara… el carnaval és sempre el carnaval.
