Estimada Dolors,
T’escric des de molt a prop, tant que gairebé podria entrar a donar-te aquesta carta en mà, i aprofitar per fer-te una abraçada, però una tanca molt alta i uns murs gruixuts i freds m’ho impedeixen.
Soc al Puig de les Basses, en un d’aquests sopars a la fresca dels dimarts que ja són una tradició per a molta gent que t’estima, que vol la teva llibertat o que simplement veu el teu empresonament preventiu com una aberració d’aquesta no-democràcia en la qual vivim.
La gentada fa xerinola aquí fora, com si es tractés gairebé de festa major. Hi ha gimnastes que dibuixen amb la seva dansa un llaç groc i llueixen samarretes blanques que demanen la teva llibertat. Hi ha grallers que toquen per animar l’ambient; un jove trompetaire que de tant en tant toca els Segadors; pares i avis fent el sopar, i nens amb samarretes grogues jugant. Esperem que t’arribi tot aquest xivarri i que sigui una música reconfortant.
Tot i semblar un sopar més a la fresca dels que fan els barris dels pobles als estius, l’edifici que hi ha al nostre costat ens recorda prou que no estem de festa major. Només estem aquí per fer-te companyia, per fer-te saber que no estàs sola a la cel·la; sinó que sabem que hi ets per tots nosaltres i que qualsevol de nosaltres t’hi podria acompanyar per la deriva de manca de llibertats civils de l’estat espanyol.
La festa major la farem quan siguis lliure tu i tots els altres presos polítics, i quan retornin els exiliats.
Aquesta festa arribarà, Dolors, i només necessitarem el teu somriure sota les teves ulleres vermelles per omplir-nos de felicitat.
