Molt benvolgut Jordi Turull,
Per començar, permet-me l’atreviment de tractar-te de tu. Dic atreviment perquè no ens coneixem en persona. Malgrat tot, i encara que et pugui costar de creure, aquells a qui ens sap greu el vostre captiveri hem acabat per crear amb vosaltres una mena d’intimitat imaginària que ens fa sentir-nos molt propers a vosaltres. De diverses maneres: us hem seguit llegint, hem fet actes diversos i continuats per recordar-vos –sopars, concentracions setmanals–, ens hem manifestat davant de Lledoners, ens hem mobilitzat massivament, estem pendents de vosaltres per les notícies…
Tot això se suma al fet que hi ha una afinitat òbvia per la causa principal que us ha portat a presó: la de la lliure determinació del nostre poble. Per tot plegat, encara que no ens hem vist mai en persona, en certa manera és com si conegués una part molt essencial de vosaltres i de tu en particular. Dono fe, a més, que som molts a qui ens uneix aquest corrent de simpatia cap a tu.
M’havia plantejat aquesta carta amb la idea de defugir paraules abstractes: les estem gastant de tant usar-les. Amb tanta inflació, correm el risc que signifiquin poca cosa termes com dignitat o escalf. Les hem pronunciat tants cops durant aquests mesos! I, tot i aquesta prevenció, no em semblen paraules exagerades. Perquè el càstig immerescut que esteu patint en les vostres carns no us l’infligeixen per ser qui sou, sinó per representar qui representeu.
Molts tenim clar que ficant-vos a la presó no se cerca justícia, sinó escarment. Per això us hem d’agrair la dignitat d’entomar amb enteresa i personalment una venjança cap a un col·lectiu enorme de demòcrates. Un col·lectiu que desborda el que formen els estrictament independentistes o sobiranistes. Fora la presó estem obligats a la mínima lucidesa que cal per entendre que sou els caps de turc d’un moviment amplíssim al nostre país. Això ens porta de forma natural a donar suport a qui va facilitar una votació en què van participar més de dos milions de persones. El famós escalf que no ens hem tret de la boca ni durant un estiu xafogós amb temperatures de rècord.
Jo t’he de dir que t’estic molt agraït pel teu gra de sorra per fer possible el primer d’octubre. Molt més que un gra de sorra, per ser justos. Potser hauríem d’haver seguit el consell d’Alex Salmond i haver seguit treballant per ser-ne més. Potser no ens hauríem d’haver posat els famosos 18 mesos de termini. Potser no havíem calculat prou bé les conseqüències del desafiament democràtic a l’Estat. Potser, potser…
El cas és que el vam celebrar i va ser un èxit en diversos aspectes. Com a acte d’apoderament, com a acte d’afirmació, com a avanç en l’autoestima del país. Com ja ho havien estat les consultes populars i el 9-N. Són èxits que l’Estat no pot pair. Cap poder de l’Estat no pot pair que els plantem a la cara un desafiament democràtic d’aquesta magnitud. No ens en vam acabar de sortir, però cap poble, en el camí de la seva emancipació nacional, no se n’ha sortit al primer intent seriós. Crec que intuíeu la possibilitat que no acabéssim de reeixir i, malgrat això, vau posar rumb cap a Ítaca.
Us estic agraït perquè sabíeu el risc que corríeu i el vau assumir amb enteresa. En aquests dies, fora els murs de la presó, hi ha persones que posen molt l’èmfasi en la paraula gent. La gent vol, la gent diu… Jo també soc gent i no sempre vull ni comparteixo les idees d’aquests que es fan dir la gent. Jo soc gent i vosaltres també sou gent. Però, a més de ser gent, sou els polítics que vau liderar el procés cap a l’1-O. I no és la gent qui han posat entre reixes, sinó a vosaltres, persones ben concretes.
Per a molta gent (sí, tots som gent i ningú s’hauria d’apropiar aquesta paraula) sempre seràs aquell candidat a la Generalitat de qui Arrimadas i Iceta feien befa amb crueltat. Sí, Arrimadas i Iceta, en un plató televisiu. Se’n reien mesquinament a l’esquena quan tu ja havies patit presó per tots nosaltres. També tenim clavada a la retina la teva imatge d’aquell discurs d’investidura fallit. El discurs afeixugat de qui sabia que aviat podia tornar entre reixes. A la trena, diu amb argot fatxenda una persona que mai no seria capaç d’un sacrifici com el teu.
Fora la presó tenim el deure de recordar-vos, en aquests dies en què tant s’ha sentit cridar “ni oblit ni perdó”. A mi aquest crit no m’agrada. Perquè no volem oblidar, és clar, però tenim el deure de perdonar per no fer política des del rancor. Mai no es podrà construir des de la rancúnia ni contra ningú, encara menys un país lliure. Aquesta incapacitat de grandesa fa que hi hagi partits que mai no podran governar per a tots els catalans, que estan invalidats per fer-ho. Per exemple, els que lideren Arrimadas i Iceta. Com podrien governar per a tots des de la crueltat i la mesquinesa?
A banda de la teva talla humana, m’agradaria posar de relleu el teu tremp polític. He de reconèixer que soc dels que s’equivocava amb tu. No et coneixia prou i no sabia fins a quin punt estaves compromès a tirar endavant amb la preparació del referèndum i amb el compromís d’implementar-lo malgrat els obstacles. Et vas posar als peus dels cavalls. Pocs polítics poden dir-ho. Sobretot aquells que són més de nedar i guardar la roba.
Benvolgut Jordi, espero tenir l’oportunitat de poder-te saludar algun dia en persona. Serà un dia lluminós i tu ja no seràs injustament a presó. Confio que sigui també en el país lliure que hauràs contribuït a construir.
Una forta abraçada,
Andreu González
