Molt benvolgut Raül Romeva,
És molt probable que no sàpigues qui soc, i és normal que així sigui. Al capdavall, no soc cap figura pública i només hem coincidit en persona en un parell d’ocasions.
La primera va ser a la cua del Luz de Gas. Va ser quan l’agència Sandra Bruna, de la qual tots dos érem autors en aquell moment, celebrava 10 anys d’existència. Any 2011. Imagina’t. Jo feia cua amb el Luis Fernández Zaurín i tu no podies passar desapercebut entre la gentada: alt, atlètic, amb la calba afaitada, ulleres de coloraines i americana. En algun moment vas trobar el Pere Camps, director del Barnasants, i us vau fondre en una abraçada fraternal. Aleshores tu eres ni més ni menys que diputat al Parlament Europeu per ICV i el Pere era company de viatge teu.
Em seria molt difícil oblidar aquell vespre perquè, mentre esperàvem a accedir a la festa, em va arribar una inconfusible flaire de tabac de pipa i, poc després, la pipa i el fumador. No venia pas a la festa, però sí, es tractava d’en Josep Maria Espinàs. El veterà escriptor va saludar un moment l’Óscar López, el conductor del programa literari Página 2 (algú recorda que abans hi havia programes de llibres a la tele?), i va seguir el seu passeig urbà. L’Espinàs no era de l’agència. A més, fa molts anys que s’ha elevat molt per sobre dels actes socials amb copes de cava i canapès.
Encara que et tenia a un parell de metres, no et vaig saludar, Raül, ni vaig fer res perquè ningú ens presentés. Per què ho havia d’haver fet? Un cop vaig veure el Romário a la Diagonal i ni em vaig immutar. Li vaig dir a un col·lega amb desinterès: “Goita, el Romário”. I va córrer a fer-li signar un autògraf. Es tracta, en el meu cas, d’“una imposible propensión al mito”, com va escriure en vers Gil de Biedma. Així que aquell 2011 no tenia cap motiu per parlar amb tu. Jo m’havia implicat en les consultes populars sobre la independència i a tu no et coneixia la deriva que de ben segur ja havies emprès.
Al cap d’uns mesos vaig anar a una reunió a l’agència i, com feia sempre, vaig escodrinyar les tres parets folrades de llibres –a la quarta hi ha la finestra– fins a topar amb la erra de Romeva. Hi havia uns quants exemplars justificatius del teu Sayonara, sushi. Vaig sortir d’aquella sala de reunions –oi que la recordes? Segur que hi has estat amb la Sandra, la Berta o la Natàlia– amb la teva novel·la entre les mans.
Fos pel motiu que fos, el llibre no el vaig arribar a llegir mai. Però em va semblar que mereixia una segona oportunitat: el vaig portar a la feina i el vaig alliberar en aquesta activitat que en diuen passallibres (bookcrossing). Em consta que el va llegir una persona que, per dir-ho suaument, està molt allunyada dels teus postulats polítics independentistes. Devia sentir curiositat per la teva faceta de novel·lista i el va tornar a la taula tan bon punt se’l va acabar. Va durar poc a la taula: algú altre se’l va fer seu i ja no li hem tornat a veure el pèl. Deu ser que agrada el que escrius, oi?
La segona vegada que et vaig veure en persona ja no et tenia a dos metres, sinó a dos-cents, pel cap baix. De fet, eres un puntet lluminós amb el teló de fons de les quatre columnes de Puig i Cadafalch (bé, ja m’entens, la recreació moderna). Era el míting final de Junts pel Sí (JxSí), aquella candidatura que vas decidir encapçalar i que desprenia una energia abassegadora. Aquell agost, algú que et veia treballar en el dia a dia em va comentar admirada que se sorprenia davant la teva capacitat de treball. “És el primer a arribar a la seu.”
El dia del míting, com tothom que agafà la paraula, vas brillar. Les intervencions no se’m van fer gens pesades, i això que portava a collibè una de les meves filles: no volia que es perdessin aquell acte vibrant. L’endemà em vaig adonar que havia perdut les ulleres de sol entre la gentada i, al cap de dos dies, el 27-S de 2015, JxSí va perdre la possibilitat de governar en solitari i transitar amb més placidesa cap a un escenari de trencament amb l’Estat. Una de tantes victòries pírriques que hem patit col·lectivament, vaja.
Sé que parlar del Junts pel Sí és com parlar dels dinosaures, però, com a soci de base d’Òmnium des de fa més d’un lustre, segueixo pensant que va ser una fita important per al país. S’havia d’intentar una suma electoral entre partits i entitats. Un polític va observar un dia que JxSí era com l’exèrcit de Pancho Villa, però sense Pancho Villa. No li faltava raó. Però va ser una bona manera que gent com tu superés la dicotomia d’optar entre els drets socials i els drets nacionals. Tu havies decidit que n’hi havia prou d’actuar com l’esquerra caviar i que viure volia dir prendre partit. I que ser coherent et podia portar problemes. I que creies en les sumes.
Intueixo que per a tu va significar un pas del Rubicó, distanciar-te d’una manera de fer política poc arriscada. De la manera de fer política de la gent d’esquerres de tota la vida que acaba a la concessionària privada Agbar, a empreses del mateix grup vinculades a la Caixa, al consell d’Endesa o a la poltrona que calgui. I, òbviament, sense exposar-se a patir penes de presó. Tu havies decidit no viure de promeses de revolució, sinó protagonitzar revoltes democràtiques. Perquè prometre una revolució sempre ajornada, i per causa de la qual no estem disposats a perdre ni un xic de comoditat, és enganyar el personal.
Per què t’explico aquestes banalitats? Perquè la vida fora de la presó tot sovint són un conjunt de banalitats de les quals t’han privat. Te n’has d’estar a la força. Novel·les, mítings, sous d’eurodiputat, cues en actes literaris. Mil i un detalls que conformen allò que el psicòleg Rojas Marcos anomena amb precisió la nostra incerta vida normal.
Espero que ben aviat et pugui veure fora de la presó. Principalment, perquè no te la mereixes. (Allò dels gats d’Estremera que va escriure un funcionari de presons i escriptor madrileny se’t pot aplicar perfectament.) A la presó no hi pintes res. Ni a Estremera ni a Lledoners. Igual que els teus companys. Us han empresonat per defensar unes idees que coincideixen fil per randa amb les meves. Per això em venen al cap com un automatisme aquells versos preciosos de Macbeth que Javier Marías citava al principi de Corazón tan blanco, “my hands are of your colour, but I shame to have a heart so white”. En aquest cas, són molts els cors que bateguen al mateix compàs que el teu, amb un mateix horitzó d’emancipació nacional. Però tu vas tenir la gosadia d’enfangar-te, de posar-te al capdavant d’una iniciativa (aquesta sí que ho és) que et podia comportar molts problemes. Que te’ls estigui comportant ens provoca una certa vergonya als que no estem entre reixes: ens col·loca el llistó molt alt.
Així que la propera vegada que et tingui a dos metres i s’hagi acabat la venjança de l’estat que t’ha enganxat de ple, prometo que venceré la vergonya que sempre m’acompanya i m’aproparé a saludar-te. No sé ben bé què et podré explicar que no sàpigues, no podré anar gaire més enllà del límit de quatre frases fetes. Sospito que un “gràcies, Raül” quedarà molt curt per expressar la gratitud cap als que heu decidit assumir la veu d’un poble.
Una forta abraçada,
Andreu González
