De Rainer Maria Rilke és la següent frase: “I ara donem la benvinguda a l’any nou, ple de coses que mai han estat”.
Tan de bo que aquestes coses que mai han estat siguin bones. La notícia que he tingut avui no ha estat precisament bona. Ha mort un vell amic, en Joan Soler Amigó. Home de cultura en majúscules, i d’aquella cultura que fa créixer el pobles, la cultura popular on arrelen les tradicions més antigues. Quantes vegades no he consultat els seus llibres per saber! Era dels homes que posseïa saviesa, la de veritat, la del poble, sense petulància, però en profunditat perquè era un gran investigador de les nostres tradicions. Personalment vessava humanitat, la seva mirada la reflectia, la seva manera de parlar, d’escriure. Puc presumir de que, entre altres coses, havíem fet una presentació creuada de llibres a la llibreria La Gralla de Granollers; ell va presentar un llibre meu i jo un de seu. Va ser un plaer per a mi que ara recordo amb satisfacció i un gran honor. Era de Badalona, ciutat que em du especials records. N’havíem parlat. Ell sabia que la meva mare havia exercit de mestra de la República a l’Escola Catalana d’aquesta ciutat. Bètulo, la ciutat romana. Al meu costat tinc el llibre que em vas regalar sobre el museu que en guarda els records. Joan, “quan arribis a dalt la carena” recorda’t de tots nosaltres. Nosaltres guardarem el teu llegat de la millor manera de que siguem capaços: Cultura, cultura popular, bonhomia; tens la Creu de Sant Jordi ben merescuda que perpetuarà el teu treball immens.
Avui no serè capaç d’escriure gaires coses més. Malgrat que soc una mica fredolic miraré cap al cel. Júpiter fa temps que no para d’enviar-nos els seus raigs poderosos; crec que seguirà dominat el cel durant mesos tot cridant la nostra atenció allà al mig, sempre sembla que estigui al bell mig de la corona celestial. Malgrat ser un planeta, el més gran del nostre sistema solar, brilla com el més poderós dels estels. Júpiter també és romà, com Bètulo. Li va prendre el nom al més gran dels deus grecs, Zeus. Júpiter era, per als romans, el déu de la justícia, de la que tant estem faltats aquí i arreu del món. Que Júpiter il·lumini als justiciers i els transformi en jutges per la veritat.
Aquest mes, un altre planeta ens pot cridar l’atenció perquè està molt a prop del nostre planeta Terra. Es tracta de Venus, aquella punteta rosada que generalment veiem a l’horitzó quan és fosc. Venus també era una deessa de grecs i romans. Deessa de l’amor i de la bellesa femenina. De l’amor que tant ens falta traduir en pau, empatia envers els altres, solidaritat, igualtat, fraternitat, generositat per la justícia social. Si Venus és símbol de la bellesa femenina, per què hi ha gent que maltracta les dones? Sovint la “seva” dona. Que Venus enviï a aquests malfactors un raig de la seva potent energia i els transformi en humans.
Sembla que ja cauen les boires, l’anticicló se’n va i els astres s’amaguen, però sempre ens quedarà la llum d’aquelles persones que, com en Joan, fan brillar la cultura i la humanitat.
