Amics, amigues
Em sembla que he estat bastants dies sense escriure-us. No en porto el compte, però sé que darrerament he estat capficat en un treball que ahir vaig lliurar a la impremta. Creia que tindria un dies de repòs per endavant, però al vespre em truquen de la central d’alarmes dient que havien entrat a casa i que avisaven els Mossos d’Esquadra. Sort que al costat hi viu un fill meu i la meva jove que, més que espavilada és intel·ligent, va fer el honors als mossos. Jo ja no vaig tenir esma d’escriure sobre el que en aquell moment m’atreia, el llibre de Josep Pla publicat recentment i sobre el qual properament no m’estaré de comentar-vos. De fet és una edició pòstuma ‘Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses’. Encara no l’he acabat, però des de la primera pàgina no té rebuig. En parlarem un altre dia.
Avui, no em puc estar de comentar les angúnies que es passen quan han intentat i aconseguit forçar cinc portes de casa teva. Una d’un traster que dona a l’exterior i les quatre restants donen a dins de casa. Van intentar forçar un cadenat d’alta seguretat i no se’n van sortir. Després van picar fent forat al voltant una robusta frontissa de ferro que forma part d’un porticó de fusta blindada i cadenada, van ficar palanca pel mig dels dos porticons que es pleguen; no se’n van sortir. Van fer el mateix amb una altra parella de porticons amb el mateix èxit. Per fi, van aconseguir entrar per la porta principal que, malgrat ser massissa i blindada per perfils de ferro pels costats, van aconseguir, no sé com, ficar-hi alguna palanca, estellar el marc de la porta i entrar esbotzant el tros de la porta per dessota del pany de seguretat, que ha quedat intacte.
L’alarma va sonar immediatament. Va ser quan em van avisar de la central. Un cop a dins, no se’ls va ocórrer res més que arrencar el primer sensor que van trobar. No els va servir de res, perquè el sistema va seguir funcionant amb el seu xiulet eixordador. Devien anar molt de pressa, perquè sabien que la policia arribaria d’un moment a l’altre. Així que es van limitar a regirar només dues habitacions on els lladregots suposaven que trobarien el que no van trobar, perquè no n’hi havia: ni diners ni joies. L’enrenou i la destrossa, però, majúscula i, sobretot, empipadora. L’únic que se’n van endur va ser una eina del quarto traster que segurament els serviria per anar fen facècies per la contrada.
De vegades ens queixem dels nostre professionals. Però us puc assegurar que aquest mateix matí teníem a casa, diligentment, el fuster, que és el que hi té més feina, el paleta i el tècnic del sistema d’alarmes per substituir el sensor arrencar i comprovar que la instal·lació funciona perfectament. L’assegurança avisada i aquesta tarda hem anat a fer la denúncia formal a la caserna dels Mossos a Granollers i que ahir ja havien fet el seu atestat. I, aquí m’hi entretindré una mica, perquè val la pena.
Recordo que, temps enrere, quan tenia una incidència d’aquest tipus, havia d’anar a presentar la denúncia a l’antic quarter de la Guàrdia Civil al centre de Granollers o a l’actual de Canovelles. Sempre em van atendre molt bé, tant a la seva caserna com quan van haver de venir a fer l’atestat a casa. No els tinc res a objectar, al contrari. Ara bé: sempre entrava en aquelles casernes com un estrany o, al menys, jo m’hi sentia com a tal, fos quina fos la cara que posava el guàrdia davant la seva màquina d’escriure amb el paper carbó enmig de les còpies que, la majoria de vegades, costaven de llegir.
Avui, a l’entrar a la caserna dels Mossos de Granollers, al cap d’un moment d’haver-me rebut amb atenció i posar-me a la cua dels que esperaven (asseguts) el seu torn, m’he començat a sentir com a casa. Hi veia un tarannà diferent: l’edifici, la sala d’espera, la lluminositat, els escuts de la Generalitat. No hi sentia cap pressió; em trobava en un lloc on notava que estaven atents als ciutadans apurats. A aquests, malgrat l’espera, se’ls veia tranquils i confiats. Ningú no es queixava, com passa a les cues dels hospitals. Pot ser diferent, però en ambdós llocs s’hi va per algun problema, i a ambdós sovint greus o que afecten seriosament els qui hi han d’anar.
Em va prendre declaració per a la denúncia una mossa d’una professionalitat exquisida, seriosa, però deixant anar un somriure de complicitat. He pensat: aquesta és la policia en que somia qualsevol ciutadà desemparat que ha sofert un contratemps. Hi ha una policia que només persegueix els que són delinqüents però que vetlla, atenta, protegeix i consola els ciutadans normals. El mateix he experimentat, al menys, amb la meva policia local de les Franqueses. Estan al teu servei i ho notes.
Reflexionant sobre aquesta realitat, no puc deixar de pensar en el major Trapero i la subintendent Laplana. Ben coneguda és la seva eficiència professional en la resolució dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils del passat estiu. Això alguns envejosos no els ho perdonaran mai. Ni els perdonaran mai, al cos dels Mossos d’Esquadra, que vetllessin per l’ordre l’1-O, en comptes d’estossinar ciutadans pacífics com van fer les forces de l’ordre estatals. Recordo com al col·legi electoral de Llerona, aquell històric 1-O, tres mossos (una mossa i dos mossos) ens van transmetre seguretat i tranquil·litat amb la seva sola presència. Malauradament, no els van deixar fer el mateix en altres indrets, on va regnar la brutalitat i la barbàrie perpetrada per aquells monstres manats per monstres pitjors de més amunt. Seguiria un fil que continua, però per avui, em queda, malgrat els ensurts i maldecaps, la tranquil·litat de saber que, si un dia Catalunya és una República, gaudirem d’una policia que està al servei dels ciutadans i no de polítiques autoritàries i espúries a la nostra terra.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
