Acabo de participar activament en la cassolada en contra de la sentència política que han rebut l’ex president de la Generalitat, Artur Mas, l’exvicepresidenta, Joana Ortega i l’ex consellera, Irene Rigau . Abans de continuar, us explico el que ens ha passat. Estic a Barcelona i al pis de sota hi viu una família francesa. Doncs, la dona ha pujat esverada, trucant a la porta, pensant que demanàvem auxili. Li hem explicat el motiu i ho he aprofitat per fer una mica de pedagogia democràtica i patriòtica. Espero que ho expliqui als seus parents i amics de França. Una manera d’internacionalitzar el procés, penso jo.
Jo he participat en la cassolada, això no perjudica l’esquena, com molts veïns del barri que se sentien, de la mateixa manera que el 9-N vaig participar com a membre d’una mesa en el col·legi electoral instal·lat en l’Institut Bellulla de Canovelles. Em sembla que us en vaig parlar en el seu dia. Va ser memorable! En contra d’una prohibició contra la democràcia, el poble, més de dos milions, va respondre amb coratge, pacíficament i cívicament, com sempre ha respost el poble de Catalunya a les provocacions de l’Estat espanyol, que són continuades i progressivament més contundents. Però, com que estem preparats per això i més, la nostra fermesa romandrà incòlume fins el dia del Referèndum. Llavors, tots a respectar els resultats, tan si surt “sí” com “no”. A veure si uns i altres demostrem els nostres convenciments democràtics.
Avui, en aquesta tarda d’efervescència, un amic acadèmic del ram de la jurisprudència m’ha recomanat que llegís quelcom de Carl Schmitt; diu dóna per pensar i com que això de pensar de tan en tan no va malament he llegit les essències del pensament polític d’Shmitt i sí que dóna per pensar. Ell va contra la democràcia liberal i contra el politiqueig dels partits; crec que en això té raó. Però aquest desencís polític el porta a un discurs conservador totalitari, a l’Estat Total, en el seu cas al nacional socialisme. L’amic acadèmic em volia fer pensar en com pot acabar un país, un estat, com Espanya, en el que la judicatura i l’executiu avancen cada vegada més cap a l’Estat Total. Quan el poder judicial està sotmès a l’executiu, cada vegada amb més dependència, això porta cap al pendent on, al final, hi ha l’Estat Total, la dictadura. I, això no ho temem tan sols l’amic acadèmic o jo; ho pensen els òrgans democràtics de la Unió Europea, com s’ha vist en l’informe del grup de Venècia, en el que es fa un advertiment molt seriós a l’Estat espanyol que està desenvolupant lleis com la que permet que el Tribunal Constitucional sancioni en base a decisions que ha pres, però que en cap país democràtic li està permès sancionar sobre elles. Aquí tenim un TC encara farcit de feixistes, hereus del règim franquista. Al PP, no hi ha la dreta democràtica espanyola, al PP hi ha l’extrema dreta que enyora el franquisme. Tot això, és terreny de conreu per anar a parar on va anar Carl Schmitt, a l’Estat Total, que vol
dir dictadura. Els catalans ens en adonem més perquè ara tota la força totalitària va en contra Catalunya, però la resta d’espanyols, si segueixen manant aquestes bèsties de les clavegueres acabaran igual. L’excusa de Catalunya serveix per encendre un patriotisme espanyol que no existeix i, sobretot, tapar tots els vergonyosos advertiments que li venen d’institucions i personatges demòcrates internacionals.
Tenim moltes raons pe voler un Estat propi. Cada dia en tenim més perquè els sàtrapes de Madrid les va alimentant amb les seves maldestres accions i amenaces. Ja ens amenacen amb l’estat d’excepció. Els de l’època recordareu els estats d’excepció de Franco. Jo recordo haver sofert els d’algunes repúbliques bananeres de l’Amèrica Llatina. No ens han d’impressionar gens. Si abans eren una colla d’herois els qui plantaven cara al grisos, als verds o al blaus, ara serem centenars de milers que no ens podran deturar ni amb tancs ni amb caces “fantasmes”, ni maniobres militars ridícules. Hi pot haver independentistes i no independentistes, però hi ha un 80% dels catalans que volen un Referèndum democràtic per aclarir les coses. Els joves d’ara han anat a escoles on no s’amaga res, ni es fa cantar el “Cara el sol”. Són joves lliures que no volen renunciar a la seva llibertat ni a deixar de que uns altres els imposin el que han de ser. I, això, saben que només es decideix votant, que és el que d’entrada pretenen no deixar-nos fer; però ho farem! Veig una clara i ferma decisió en els nostres polítics que democràticament governen. I veig, cada vegada més, que els governs democràtics que més pesen al món acceptaran l’estat propi català. Diria que alguns ho estan esperant amb candeletes, vista la inoperància, incompetència i manca d’esperit democràtic de les institucions espanyoles.
Som europeus com els escocesos i volem estar sota el paraigües d’una Europa Unida que malgrat ranquegi, un dia renaixerà amb els seus objectius de pau, unitat i progrés per a TOTS els seus ciutadans, parlin la llengua que parlin, tinguin el color de la pell més blanca o més negre i professin la religió que sigui. Aquest serà el món del futur i els catalans volem ser-hi en un lloc digne, com es mereixen tots els pobles i éssers humans.
