Amics, amigues,
Segueixo amb el tema final de la darrera carta que tractava sobre les perspectives de la Cimera sobre el Canvi Climàtic celebrada a París. No anava gaire desencaminat sobre com podia acabar. Els delegats dels 195 països participants se’n van poder tornar cap a casa la mar de satisfets. Tots tenien ganes de plegar i els francesos, que presidien la cimera, de guanyar punts. Així que de París estant ens va arribar una onada d’optimisme, amb declaracions i fotos d’una eufòria que, si l’analitzem bé, no n’hi havia per tant. Cap èxit? Home, sí! Reunir representants de 195 països que representen el 95% de les emissions de gasos provocadors de l’escalfament global és, només per aquest motiu, un èxit que demostra la preocupació per un tema importantíssim. Això no obstant, encara hi ha qui no creu en el canvi climàtic, sinó que el considera fruit d’una mini era d’escalfament natural i periòdica. Que s’ho facin mirar! Ara, ja tots els científics més prestigiosos i independents de tot el món estan d’acord que el canvi climàtic que estem experimentant està provocat per l’acció de l’home. A París ningú no ho discutia, això. Discutien com posar-hi remei perquè la nostra acció no ens autodestrueixi, persones, animals i plantes. En definitiva, es tracta de salvar la biosfera on tots els éssers vius són necessaris per mantenir el cicle biològic.
He consultat per Internet el document final, no sé si se’n pot dir acord, de la cimera i, finalment, he decidit deixar la seva lectura reposada per al cap de setmana. Quaranta pàgines on gairebé tot són consideracions i recomanacions als grups de treball i als estats, i on és molt difícil destriar el blat de la palla. I, jo vull anar al gra i traure’n les conclusions essencials que necessita una víctima propiciatòria del canvi climàtic arran de terra. Alguns de vosaltres, perquè tinc lectors molt il·lustrats sobre el tema, em podríeu fer cinc cèntims perquè els compartíssim entre tots. Si trobo l’antic amic Josep Xercavins, que ha estat treballant a prop de la cimera, estic segur que ens podrà donar informacions i impressions del que s’ha pogut traure de la reunió. Per ara, no he vist a la premsa general informacions de suficient rigor i credibilitat que ens puguin anar il·lustrant sobre aquest tema tan transcendental. Suposo que, de mica en mica, s’aniran publicant en revistes científiques especialitzades estudis i conclusions, dels quals la premsa d’informació general n’extraurà els seus articles, de vegades confegits amb més rigor i credibilitat que d’altres.
No em voldria mullar més del compte, perquè em podria constipar, però crec que tinc dret a donar la meva impressió global del que ha passat a París. Ja he dit el que sí que es pot considerar com un èxit: preocupació al 95 % i bones intencions. Els científics, tècnics i juristes treballaran a consciència les conclusions i recomanacions. Però, què faran els polítics? No vull deixar-los tan malament com acostumem a fer els ciutadans, però em fan molta por. La meva por rau en que cada un d’ells procurarà portar l’aigua al seu molí, que vol dir cap els seus electors, i aquest no ha de ser un tema tancat en els interessos de cada estat, que poden ser molt diversos. Si en algun tema es pot cridar a la solidaritat internacional és en la gana, la pobresa, la pau o la justícia, dins la qual hi entra de ple el canvi climàtic, perquè és una solució que hem de trobar ràpidament per salvar el futur de la vida damunt el planeta Terra. Cal reconèixer que és un tema complicadíssim i que cal molta feina, però cal que es faci ràpidament i amb esperit generós. Sense aquests condicionants estem perduts.
La presidència francesa de la cimera es mostrava excessivament eufòrica perquè li convenia. Diumenge hi va haver eleccions regionals a França i els socialistes havien de demostrar un èxit. Els de l’ONU, també; per aquest motiu Ban Ki-moon i la secretària pel canvi climàtic de l’organització es mostraven eufòrics, malgrat que els grans objectius no van quedar plasmats en compromisos. Ningú no volia parlar de fracàs, només els grups ecologistes del carrer, que són necessaris per tibar la corda tant com es pot. Van comportar-se civilitzadament i van mostrar visiblement aquelles facetes dels protocols i acords, que eren importants i que no van quedar com a compromisos vinculants jurídicament. No crec que la Cimera hagi estat inútil, però els grans i transcendentals compromisos no van quedar lligats amb garanties de ser complerts. Procurar que l’augment de l’escalfament global no sobrepassi els 2? C i, “si és possible”, que no sobrepassi l’1,5? C és somiar truites i, endemés, si això no es lliga amb una disminució d’emissions vinculada jurídicament, no servirà de gairebé res. Queda en mans de 195 països, a qual més diferent, d’adoptar unes mesures que per a uns poden ser assumibles i per a d’altres, no. La equitat i el compromís són la clau de l’èxit. Els científics han fet i seguiran fent la seva feina. Ara, els toca als polítics i, sobretot, als mandataris del països més contaminats: EUA, la Xina, l’Índia, Brasil, Alemanya, etc. Anirem passant seriosament sobre el tema amb l’ajut d’experts creïbles.
Com anirem passant per assumptes molt importants de casa nostra. El 21-D, que tenim al caure. De primer, que tothom es mentalitzi sobre què ha de votar. El que no fem nosaltres ens ho faran, i ja sabem com van… Que no es perdi cap vot independentista i que vagi a una de les dues llistes que encara poden salvar el procés. Pel que fa als senyors de la CUP, ja ens diran quan volen que Catalunya es governi i segueixi el procés que van aprovar. Què més volen ja? Per Nadal, torrons i cava del bo. Pel 21, responsabilitat.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
