Aquesta tarda vespre he assistit a una conferència organitzada a Granollers pel Club de Premsa d’EL 9 NOU que m’ha semblat extraordinària i amb elements que no se senten ni llegeixen normalment en els mitjans de comunicació, en xerrades ni tertúlies sobre el tema. El conferenciant ha estat Joan Manuel Tresserras, professor de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB, ex conseller de Cultura i moltes més coses. El títol: “2017, un any crucial per Catalunya”.
Ha començat fent una mica d’història dels moviments polítics i socials dels dos darrers segles a Catalunya, amb el que ha emmarcat molt bé les diferències d’aquests moviments en les respectives èpoques, posant com a exemples la manera de vestir de les dones, els valls o el context tecnològic i industrial. El catalanisme de començaments del segle XX va estar liderat per la burgesia i d’ella van néixer la Lliga Regionalista o la Mancomunitat de Prat de la Riba. Durant les èpoques de foscor de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, la flama del catalanisme es va mantenir encesa però amagada. Malgrat la foscúria, Catalunya va donar al món grans creadors en diferents modalitats com són la literatura, les arts plàstiques o la música. De científics també n’hi ha hagut de brillants, com els Drs. Trueta o Broggi, però de ciència mai se’n parla (això ho afegeixo jo). D’aquí, Tresserras ha saltat al segle XXI, perquè la “transició”, per Catalunya, no va significar un avenç tant substancial com es podia haver desitjat.
Al segle XXI, el moviment catalanista independentista ja no sorgeix de la burgesia, sinó de la “gent normal com nosaltres” ha recordat el conferenciant. El moviment independentista el protagonitzen, no l’aristocràcia ni les empreses de l’Íbex, sinó la societat civil com empleats, funcionaris, professionals, treballadors de tota mena, gent jove, gran i no tan gran. Al final, i a instàncies d’un assistent, hi ha afegit els petits i mitjans empresaris que, segons Tresserras, desitgen un estat propi per comptar amb les eines de decisió i mitjans per tenir un bons serveis, infraestructures i recolzament en un món globalitzat. Aquest moviment independentista comença a moure’s a començaments de segle i va creixent gràcies, en bona part, a la negativa de l’Estat espanyol d’acceptar major poder polític a Catalunya. I, no solament això, sinó el procés de recentralització, les amenaces i actituds del govern del PP i la seva “justícia” contra tot allò i qui faci olor d’independentisme. Aquesta inquietud ciutadana també ha quallat en la formació de grans entitats independentistes com ara L’Assemblea Nacional Catalana, ANC, o en la decidida postura d’Omnium Cultural.
El professor Joan Manuel Tresserras ha aclarit molt bé la diferència que hi ha entre un estat-nació o una nació que vol esdevenir estat. L’estat-nació funciona de dalt a baix, l’estat va implementant en cascada les institucions i òrgans de poder encara que teòricament siguin democràtics. La nació, al menys la nostra, Catalunya, que vol esdevenir estat, ho pretén fer a revés, és la ciutadania la que va bastint les seves institucions sense imposicions identitàries. Volem un Estat amb identitat, no un Estat identitari. Ningú no haurà de dir als ciutadans del nou estat, la República Catalana, el que és; cada ciutadà tindrà el dret a decidir-ho. No com fa l’Estat Espanyol que pretén dir-nos als catalans que som espanyols, als qui volen ser-ho i als que no.
Catalunya sempre ha estat un país plural o divers, integrador; som un país de pas, ho ha estat durant tota la seva Història i ho segueix sent. És un país acollidor. Aquí i ara s’hi parlen més de 300 llengües, algunes d’elles per milers de persones. El català es la nostra llengua, però a Catalunya s’hi pot parlar la que es vulgui. Per això la ataquen, per diluir-la entre moltes, sobretot amb el castellà que és una llengua respectada i estimada per molts anys de convivència i així ho seguirà sent en la propera República Catalana.
Nosaltres, la majoria dels catalans (ja es demostrarà), volem un Estat en el que la democràcia estigui pel damunt de la llei i no al revés com passa ara. Per aquest motiu, si cal, desobeirem les lleis que vagin en contra dels drets democràtics. S’acosten uns mesos decisius per al nostre futur. Votarem en referèndum perquè només ens ho podran impedir per la força… Tresserras està convençut que guanyarà el SÍ a la República Independent de Catalunya. A banda de raons que fan preveure que l’independentisme creixerà a partir del proper 11 de setembre, es basa en projeccions del 9-N de 2014. Llavors van votar els majors de 16 anys, ara ho faran els de 18 cap amunt; per tant, el percentatge de participació augmentarà. No hi ha raons per pensar que els més de 2.300.000 que van votar llavors amb menys garanties no ha facin ara. El mateix es pot dir amb el nombre de SÍs. No n’hi haurà menys, al contrari. En qualsevol cas, el referèndum es farà i nosaltres respectarem democràticament el resultat. Si fos NO, es convocarien noves eleccions. Si surt SÍ, l’Estat espanyol també haurà de respectar el resultat davant nostre i el món sencer.
