Amics, amigues,
Espero i desitjo hagueu passat unes bones vacances. Encara que els coetanis meus en fem tot l’any, a l’estiu sempre sol fer-se alguna cosa especial. Canviar de ritme, d’aires, d’ocupacions; cadascú fa el que pot. Reinicio amb aquestes ratlles, i a poc a poc, aquestes cartes tot aprofitant per recordar que si algú no les vol rebre m’ho pot fer saber per aquest mateix mitjà i serà atès de immediat. Començo la temporada.
De la tele acostumo a mirar, sempre que puc, les notícies. M’agrada saber en quin món visc. A banda del TN de TV3, de tant en tant poso algun documental d’aquells que t’ensenyen coses del món, els seus racons, els seus costums, paisatges, flora, fauna o gastronomia. Ahir en vaig veure un al 33 en què dos periodistes viatjaven per l’Amazònia peruana, o sigui la zona d’Iquitos. Mostraven grans paisatges de selva, la magnitud del gran riu i d’alguns afluents amb els sempre impressionants manglars a banda i banda. El que em va interessar més va ser quan visitaren els boscos on s’hi troben nombroses plantes i arbres amb propietats curatives que els indígenes deuen emprar des de temps immemorials. Algunes vegades van poder ser acompanyats per científics, com ara un doctor en ecologia que feia anys que vivia i investigava per la zona i que amb les seves explicacions donaven rigor al reportatge.
Malgrat que no parlaven explícitament del canvi climàtic, al rerefons s’intuïa aquest tema tan transcendental per al futur de les noves generacions. L’Amazònia no és, com sovint es diu, un pulmó per al planeta, sinó un emissor d’oxigen. Un pulmó el que fa és absorbir oxigen de l’aire, purificar la sang i expel·lir anhídrid carbònic. Els arbres i vegetals el que fan és absorbir el CO2 de l’ambient, fixar el carboni per al seu creixement i emetre oxigen. La Química és una ciència que ha proporcionat grans avenços per a la fabricació de nous materials, tant per a l’ús domèstic com industrial, però crec que per damunt de tot ens facilita medicaments per tractar les nostres malalties donant-nos salut. La Química s’inspira, majoritàriament, en la natura. Aquesta ens desperta curiositat. La Química observa, investiga i desenvolupa.
En el documental del qual en broten aquestes ratlles, en un moment determinat sorprèn a un dels periodistes que el protagonitzen amb la trista notícia que en un incendi a Califòrnia se li ha cremat casa seva. Naturalment, el cop és molt fort, ens ho podem imaginar si ens posem al seu lloc. Ell dubta sobre si tornar d’immediat al lloc on era casa seva o continuar amb el reportatge. El seu company el convenç de continuar amb l’argument que per casa seva ja no hi pot fer res, en canvi, completant el reportatge pot fer un bon servei als qui en el seu moment el veuran i en trauran un profit com l’he tret jo mateix i tothom que ahir el va veure com, suposo, alguns de vosaltres. Jo crec que aquest fet luctuós (perdre la casa ho és) és real i dona molta més força al fons del tema que hi roman. Al final, el documental hi afegeix una escena del protagonista afectat per la tragèdia davant casa seva de Califòrnia totalment calcinada.
A més de les lliçons que el documental inspira durant tot el seu decurs, el final em va fer pensar, i encara hi penso, amb els terribles incendis que els darrers dies, i encara en aquests moments, han assolat i assolen el nord-oest de la Península Ibèrica en grans extensions i que s’han acarnissat especialment en les comunitats de Galícia, Castellà-Lleó, Astúries i Extremadura; també en el veí Portugal. A banda de les víctimes mortals i el ferits per les flames o el fum, són esfereïdores les imatges que hem vist de cases calcinades, gairebé pobles sencers, boscos, muntanyes. Definitivament, persones, habitatges, animals, parcs naturals, natura perduda per molt de temps i que trigarà a refer-se més anys dels que a mi em resten de vida. Qui crema els boscos? Algunes vegades es pot atribuir al llamp, altres a la negligència, però moltes, massa, a la mà criminal de l’home, que pot ser un piròman o un sicari d’interessos ocults i perversos.
L’home és bo pet naturalesa. Això no obstant, es pot pervertir i, de la mateixa manera que crema boscos, pot destruir obres d’art que són patrimoni de tots. És el cas de les pintures de Sixena, salvades i ben conservades al MNAC però que se les volen endur a l’Aragó amb perill segur de malmetre’n la major part. Un altre exemple, aquest fruit de la ignorància i que tinc molt a prop, són les malvestats perpetrades a l’església preromànica de Santa Maria de Llerona, declarada Monument d’Interès Històric Artístic Nacional. En aquesta nostra església s’hi han perpetrat agressions i atemptats contra el seu romànic reconeguts per Patrimoni de la Generalitat. Concretament, a la paret frontal del seu absis s’hi han clavat unes bigues per col·locar-hi la plataforma que ara sustenta la Patrona del poble i titular de la Parròquia.
A més d’aquesta agressiva intervenció, al col·locar en aquest lloc la Patrona s’ha tapat una finestra romànica que ha quedat oculta darrere la imatge. No crec que la Mare de Déu aprovi aquest atemptat que des de allí dalt impedeix els feligresos anar-la a venerar com es podia fer abans on estava al seu abast. Aquesta agressió no és única; tapant la paret del fons de l’absis s’hi ha col·locat un sagrari daurat damunt d’una peanya de pedra i una creu també daurada que fereixen la vista del més escèptic. I no segueixo. D’agressions, tant en la nostra església com les que es faran, si ningú no hi posa remei, a les pintures de Sixena i tantes altres que es fan en aquest món i de tota mena són massa; unes fruit de la política envejosa o altres de la ignorància, però totes fruit de l’home pervertit. Les guerres que també assolen el món les deixaré per un altre dia, però no les oblido.
