No és que el món s’hagi aturat i jo m’hagi fos. El món segueix donant voltes i jo en estat sòlid, aproximadament. Senzillament, jo m’haig de dedicar a aquella feineta que ja us he anat insinuant i em queda el temps just per fer la meva rehabilitació física, ara també dels ulls, menjar, dormir i anar a algun acte, per allò de no perdre el món de vista. Aprofitar una estoneta per comunicar-me amb vosaltres és un plaer, massa breu per a mi; potser una llauna per alguns de vosaltres. Ja ho sabeu, si no en voleu més, m’ho feu saber i compliré. Mirem uns minuts el món.
Em costa trobar quelcom de bo per explicar o comentar. Ah! Sí, També hi ha algunes coses bones, sortosament. Ahir vaig dinar amb un colla d’amics, d’aquells de sempre, del col·legi, de la infantesa, de la joventut, de tota la vida. Ens ho passem bé, però ens fem grans, uns més de pressa que els altres o, si més no, així ho sembla. L’amistat, quin gran do! ( amb això de l’eliminació d’alguns diacrítics, ja no sé com s’ha d’escriure el do rebut i el do musical). Al matí d’ahir mateix, vaig gaudir una bona estona de la Festa de la Mongeta del Ganxet de Llerona. Una festa de la pagesia del meu poble que promou el “caviar del Vallès”, com m’agrada anomenar aquesta deliciosa menja, perquè ni l’or ni les perles no es mengen.
Dissabte a la nit, vaig assistir a un sopar col·loqui organitzat per la Tribuna Universitària de la FUMH, a la Garriga. Tot un èxit. El protagonista, el president Artur Mas. “Com es construeix un país, un nou estat?” Ja us podeu imaginar de què va el tema. Artur Mas és una de les persones més rellevants de la nostra política; intel·ligent, ben preparat, honest i, em sembla, que encara no es pot donar per amortitzat. No m’estendré gaire perquè el temps no em dóna (diacrític expulsat?) per més. Va explicar com Catalunya podria ser un del millors estats del món: Dinamarca, Suècia, Holanda, Àustria podrien ser una referència per demostrar com països amb la nostra població i amb alguna virtut semblant poden oferir als seus ciutadans un país just i pròsper. Jo, n’estic convençut i crec que Mas és, com he dit, un gran polític, però això no vol dir que estigui d’acord amb tot el que va dir. Que hem d’apartar la idea de la “lluita de classes”. Com a idea d’una ideologia, la marxista, crec que cal respectar-la. Com a eina política per tirar un país endavant, està demostrat que no serveix. Modestament, em permeto recomanar al president Mas, amb tots els respectes, que vagi oblidant-se de l’Anna Gabriel de la CUP. Tots sabem que li va fer molt grossa, però crec que no li queda bé reiterar aquesta mania obsessiva que li té, per moltes raons que en tingui. Els qui el volem, volem un estat independent per Catalunya, però plural.
Del món, què voleu que us digui? A Síria, l’Iraq i altres indrets, com l’Afganistan o el Sudan del Sud, segueixen matant-los i matant-se entre ells, gràcies a Occident. Tornem a recordar el “trio de les Açores”. Dels refugiats del Liban, Turquia, Grècia o Itàlia, què en sabem d’ells? Amaguem el cap sota l’ala i tolerem el xantatge d’Erdogan. El Trump fa més por que una pedregada planetària i, si és amic del Putin, què en podem esperar d’un duo tan impresentable? Pitjor que el trio de les Açores. Dues morts en els darrers dies. Sempre lamentables, malgrat que sabem que tots hem de morir algun dia. Rita Barberà era més jove que Fidel Castro. Potser per aquest motiu és més de lamentar la de Rita que la de Fidel. Pel demés, què voleu que us digui? La primera, possiblement, ha estat víctima d’una persecució dels “seus”, empesos per uns altres que es diuen “Ciudadanos”. A mi, la Rita no em queia gens bé, però no la jutjo. Els que goso criticar són Rajoy i la seva camarilla que, per aconseguir una investidura, van sacrificar una camarada que no era pitjor que ells. No crec que els jutgi ni la Història, perquè cap d’ells no hi passarà.
El que sí passarà a la Història és el camarada Fidel. Aquest va morir d’edat. Tampoc era un personatge que em fes el pes, però ha fet història. Va lluitar i vèncer per la força un règim dictatorial infame. El cas és, però, que no va saber fer una transició cap a la democràcia i també es va instal·lar en la dictadura; d’un altre signe de la que ell va lluitar en contra, però dictadura a la fi. Tampoc estic d’acord amb el bloqueig que els EEUU van imposar a Cuba i que encara dura perquè, en aquests casos, qui la paga és el poble i els amics cubans ha rebut per ambdues bandes, pel seu dictador i per l’imperialisme ianqui. A sobre, Obama, que semblava volia reparar els danys, se’n ha d’anar i el seu successor… no sé, no sé què farà, però no n’espero res de bo. I, tan debò m’equivoqui.
I, per no tancar aquesta carta de manera pessimista del tot, tinc present que el “Gran recapte” d’enguany del Banc dels Aliments ha tornat a batre rècords. La part negativa és que a casa nostra sigui necessari el Banc dels Aliments, com moltes altres entitats que alleugen les nostres vergonyes.
