Com que faig poques i curtes escapades, em fa il·lusió fer-vos partícips de la feta amb la Montse fa pocs dies per indrets de Catalunya que molts ja deveu conèixer. Es tracta d’una tranquil·la passejada per la Conca de Barberà. El centre d’operacions seria Montblanc, la capital de la comarca i ciutat medieval.
Ciutat completament emmurallada, cada una de les seves portes t’endinsa a un interior on tot són meravelles. No obstant això, el pont vell recorda la darrera tragèdia que el riu Francolí va deixar al seu pas amb les aigües desbordades.
El carrer Major travessa la ciutat de banda a banda des del Portal de Sant Antoni fins al de Sant Francesc. Pels laterals en surten una munió de carrers i carrerons entre els quals i pel seu encant n’esmento dos: el dels Jueus i el de la Plebania, nom que s’atorga a una parròquia important com la de Montblanc. De places i placetes tantes com vulgueu, des de la majestuosa Plaça Major, envoltada d’edificis nobles com Can Malet fins la Plaça dels Àngels on hi ha la famosa fonda del mateix nom.
Els monuments els classifiquen entre civils, com el Casal dels Josa o la Casa Desclergue, i el religiosos com la majestuosa parròquia de Santa Maria la Major que conté diverses joies com un petit cor i un orgue del segle XVII en talla de fusta, pintura sobre tela i fabricació metàl·lica queés el més antic i un dels més ben conservats del barroc català; l’església de Sant Miquel, de portalada romànica, o la de Sant Francesc, una relíquia oblidada i on hi va fer estada Sant Francesc d’Assis. Està fora muralles com la Mare de Déu de la Serra, on els montblanquins hi fan aplecs.
De museus, des del Comarcal fins al del Pessebrerequereixen més d’una jornada per visitar-los. Racons com la Font Major i passejar de nit pels carrerons és un gaudi per als sentits malgrat les llambordes i empedrats ben posats que ens fan anar amb compte als coixos.
Si surts de la ciutat tens Poblet a un cop de pedra. Allí, malgrat que estava l’església tancada per obres, el passeig pels quatre costats del claustre pot entretenir-te hores, a nosaltres dues. Arcs apuntats, capitells i sales annexes: una cuina captivadora, el refectori, la sala capitular, la dels copistes amb activitat. Al bell mig del claustre, al jardí central, una font circular de vàries boquesdins d’una glorieta d’arquitectura gòtica. Per descomptat, vinga fer fotografies a tort i dret. Amb tranquil·litat el temps passà sense adonar–nos-en.
En sortir defora la pau era total. No sé si feia fred però no el notava contemplant el conjunt amb les torres. Un petit grup escolar al fons i alguna persona preguntant si l’església estava obertaerem tots els humans que rondàvem per aquells espais buits amb un cel ennuvolat i alguns arbres amb les fulles ben grogues. Fora murs, la natura oferia els seus colors més variats propis de la tardor. Les pàmpoles de les vinyes policromades van del verd groguenc al groc més pur, passantpel taronja fins arribar a un vermell intens ribetejat per alguna pretensió de granat.
Colors i més colors fins arribar a l’Espluga de Francolí on una sopa gratinada de ceba i un estofat de senglar, rematat amb mel i mató, ens permetia recuperar forces per emprendre la visita del Museu de la vida rural.
Un edifici de quatre plantes adossat a l’antiga residència de la família Carulla, gran mecenes de tot el que suposa cultura i catalanitat. Per descomptat artífex d’aquella meravella que, amb atuells i escenificacions ben endreçades de la vida rural, et recorden d’on venim i et fan venir ganes de tornar-hi. Remembrances d’allò que havíem viscut a la infantesa i més enllà dels nostres avis. Tot un recorregut pedagògic carregat d’arrels i d’història.
S’havia fet fosc i tornarem a Montblanc. Les muralles ens esperaven engalanades amb una llum tènue, convidant-nos a deixar el cotxe defora per trepitjar a peu aquells carrers tot sortejant les llambordes i pedres ben endreçades. La Plaça Major a mitja llum és el record d’uns pocs però intensos dies. Allí tampoc t’oblides de la terra; uns tres quartans de pedra dessota els porxos de Can Malet, una antiga casa senyorial. Els arbresben
esporgats i uns fanals, que al bell mig de la plaça et semblen gegantins, il·luminen les boques dels carrers que per tots cantons et conviden al darrer passeig de nit, a la malenconia i al record.
De tornada, una parada a Vallbona de les Monges. Endemés del magnífic i cistercenc monestir, una cordial visita a la residència l’Olivera i al seu celler; tot plegat una gran obra social recollida en un torrent curull d’arbres amb fulles de groc lluent.
Tot anant a cercar l’autovia a Tàrrega, una parada a Verdú on els ceramistes t’ofereixen les seves artesanies de fang policromat i d’on t’endús aquells records materials que a casa et recordaran l’Urgell i la Conca de Barberà, comarques de la Catalunya endins que m’han deixat petjada al cor.
