Tenia moltes coses al cap per comentar-vos. Han passat alguns dies des de la darrera carta i tant el món com jo mateix hem donat moltes voltes. Avui, però, no goso començar sense parlar d’altra cosa que del nostre gran periodista i pensador Carles Capdevila. Durant les darreres hores hem pogut sentir i llegir panegírics que li fan justícia. Així que jo poca cosa podria afegir al que han dit persones molt més qualificades i més properes a ell. Però no me’n puc estar. L’he qualificat també com pensador i no perquè fos llicenciat en Filosofia i Lletres, sinó perquè una persona que deia el que deia havia de tenir un fons de gran pensador. Els temes més profunds tractats amb la seva senzillesa només poden sortir d’una persona ben pensant. És el mèrit dels grans pedagogs, saber explicar-ho tot de manera que ho pugui entendre tothom amb facilitat i amb interès des de la primera paraula.
Es diu que t’has de morir perquè la gent parli bé de tu. No és el cas de Carles Capdevila. Algú havia sentit parlar malament d’ell? Ni de bon tros! M’excuso de posar-me com a mostra. Des de que va sortir el diari ara, quan l’obria, el primer que buscava era la columna de Carles Capdevila, tan en la seva primera etapa com després d’haver estat colpejat per la malaltia. Era admirable com parlava de l’educació o els mestres. Sempre amb el seu to positiu. Deixar de banda el fracàs escolar o les depressions dels mestres i parlar d’educar amb humor, amb il·lusió és posar la importància de l’educació i dels mestres al centre de la societat, com correspon. La malaltia li va potenciar el do de la sensibilitat que ja tenia. Quanta raó quan deia que les infermeres eren el cor de les clíniques o centres hospitalaris! Els que hi hem fet estades no podem més que estar-hi d’acord, però ell ho sabia explicar i posar de relleu.
No havia tingut la sort d’haver-lo tractat personalment, però quan el llegies o senties semblava que tot allò t’ho estava dient a tu. Quelcom més que màgia comunicativa; sense voler ser mediàtic et parlava a l’oïda i al cor. Fill del fuster d’Hostalets de Balenyà, poble al que estimava com s’estima el teu poble, va començar el seu ofici de periodista en la premsa local i comarcal, allí on se n’aprèn de veritat, perquè no es pot enganyar. Abans de l’ara, ja era un lector assidu de la seva columna a EL9NOU. En Carles era deixeble de la vida i la vida li va donar un cop molt fort que ell va encaixar en positiu fins el darrer moment. No puc dir-ho tot d’ell; de primer perquè no ho sé, però de la mica que en sé, és com per dir: Carles, molts, moltíssims et trobarem a faltar. Ens manquen persones com tu, lliures, sinceres, transparents, professionals, bones…
Aquí m’aturaria perquè és el més important per dir-vos avui, però el cap em vessa des de fa uns quants dies. No puc amb el Trump. Però, què vau fer ciutadans dels EEUU posant-vos aquest home al capdavant? Espero que tal com el vau posar el sapigueu traure, perquè us farà molt mal a vosaltres i a tot el món. La darrera, que es veia venir,bla sortida del vostre poderós país de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic. No és veritat que amb aquesta decisió aquest sàtrapa reforci la vostra economia i asseguri llocs de treball, el que farà és portar la mort a molts de vosaltres i a innocents d’arreu del planeta. Foragiteu-lo!
Em va doldre especialment la “compra” dels vots, per aprovar els pressupostos de l’Estat, del Partit Nacionalista Basc per part d’una persona, Rajoy, i d’un partit, el PP. Coalició Canària és una altra història, lamentable però diferent. Amics bascos, segons quins, no enteneu que això no és “peix al cove”? El PNV s’ha venut per diners, per molts diners. Que són per a Euskadi? Heu de tenir en compte que aquests diners els pagarem entre tots el d’aquest Estat miserable, inclosos els que no tenim concert econòmic com vosaltres ni un finançament just, per dir-ho fluixet. Endemés, doneu corda als que han demostrat no ser demòcrates, sinó ser autoritaris, usar males arts, ser corruptes i no voler entendre res del que són les nacions sense estat; algun dia ho podeu patir en la vostra daurada pell. Tant com aprecio els bascos! Ara, alguns menys.
No vull defugir les nostres vergonyes. De primer va ser el cas Palau amb Millet (un Millet) i Montull al capdavant. Lladres confessos que la justícia els rebaixarà les penes a canvi d’haver acusat a un partit polític i donar detalls que poden ser o no certs, perquè dels delinqüents, al menys jo, no me’n refio. Quedi ben clar que amb el que dic no vull exculpar el possible finançament irregular de l’antiga CDC ni d’alguns dels seus presumptes responsables, com és el cas del Sr. Gordó. Crec que una persona, encara que es cregui innocent, quan pot fer mal al seu partit o al seu país, ha de dimitir; sense posar en dubte la presumpció d’innocència; al fons hi ha, però, la dignitat personal.
Sincerament, crec que la Comissió de Venècia a donat un cop inesperat al procés independentista català. Em pregunto, si abans de fer la consulta, el govern català no podia “endevinar” quina seria la resposta. Des de fora i amb la meva ignorància política, crec que hem relliscat. El cop no serà tan fort com el del Palau, el 3% o el cas Pujol, però a aquestes alçades ens l’hauríem pogut estalviar. Ja sentirem al Rajoy, a la Soraya, al l’Albiol, l’Arrimadas… Poques raons que poden esgrimir, no desaprofitaran aquest revés que, s’emmascari com vulgui, ha estat una espifiada “nostra”. Assumim-la i reaccionem amb rigor, coratge i sortim al carrer a explicar les nostres legítimes raons. La data i pregunta del referèndum són a tocar. Som-hi amb més força que mai. Les nostres vergonyes no tenen res a veure amb les legítimes aspiracions d’una majoria de catalans, al menys en relació al dret a decidir. La independència vindrà després, aviat, pel camí que sigui, sempre democràtic i pacífic. Endavant!
