Aquest article havia de ser un comentari a l’escrit del contertulià Vicenç Pedret, i com que se m’està fent llarg, faig aquest article que li dedico amb tot l’afecte.
Vicenç, només ens coneixem de saludar-nos i de les referències de la teva actuació. No obstant això sé que com el Carles sou gent extraordinàriament vàlida i si deixeu Unió, tots hi perdrem. Sobretot els que tenim la voluntat de continuar-hi.
Els partits de govern o són de masses o no són de govern. Les masses ja sabem el que volen i el que valoren. En Duran és un gran líder per aquestes ocasions perquè té un coneixement dels valors de sempre, una intel·ligència política notable i una voluntat de ser líder a prova de foc (i de lluita, si cal). En aquest país hi ha molta gent preparada per ser dirigent. Molt pocs, poquíssims estan disposats a sacrificar-se per ser-ne. Un partit, a diferència de la teva empresa, no té amo. La democràcia interna pot ser una olla de grills si no hi ha una voluntat ferma que s’hi imposi (o un lideratge d’excepció com ho ha estat Jordi Pujol). Ja veurem com anirà aquest congrés socialista. Celebraria equivocar-me perquè ens necessitem tots, i especialment ens cal tenir una oposició forta, però constructiva. I si no hi ha líder al socialisme català, dues coses passaran, serà engolit pel PSOE encara més, i haurà de fer numerets de circ per fer-se present.
Jo sóc cristià i fidel de l’Església, malgrat tot el que hem de suportar. Hi ha persones que viuen en palaus i torres d’ivori. N’hi ha que hem de patir de viure en cases amb goteres. Totes les grans organitzacions construeixen grans barraques amb moltes goteres. I l’Església n’és una. I quan em preocupen més del compte, em concentro en allò que s’hi fa a dintre, molta feina evangèlica d’ajudar els que no poden seguir i penso que sense la barraca que ens acull a tots, la cosa no seria igual. I no plegaré de viure-hi.
La Unió d’avui, no és la dels fundadors. Però pot acollir i està en condicions d’acollir gent i persones que puguin fer tasques en la línia dels fundadors. Deixem que de la barraca en tinguin cura els que estan disposats a fer aquesta feina. Fem-ne seguiment, per descomptat, ajudem-los al manteniment i, si cal, al creixement, i nosaltres a la nostra. Hi ha molta gent que ens necessita. I això no és orgull, és, tot al contrari, una enorme responsabilitat que de vegades pesa. Pesa, personalment, i pot ser injust pels que t’acompanyen. Per això, i també per deixar pas, cal que la nostra tasca sigui temporal. Sense plegar de tibar l’estatxa perquè el vaixell no s’escori més del compte.
Si m’he atrevit a fer aquest escrit és perquè persones tan entroncades i en sintonia amb les tesis fundacionals són d’un valor inestimable. I a més, penso que això seria el que ens demanarien els mateixos fundadors.
Amb tota la consideració i respecte del teu company
Josep M. Puig i Puigdomènech
Terrassa, 24 de novembre del 2011
