La meva nissaga materna ha donat marins (els Maristany) i ha estat i és bressol d’artistes (els Julià). El meu oncle ha dissenyat i construït mitges quilles i diorames nàutics per a mig món, i tinc una cosina escultora, pintora i activista cultural. La germana petita de la meva mare, amb qui comparteixo l’entusiasme per la poesia d’en Màrius Torres, és pintora i il·lustradora i enguany, pels volts del Nadal, em va regalar una petita joia: l’exemplar del maig del 1926 de la revista D’Ací i d’Allà. Resulta que ella té en custòdia una col·lecció força completa que havia pertangut al meu besavi, i que el seu pare -el meu avi, pintor i restaurador d’obres d’art- li va traspassar a ella.
D’Ací i d’Allà s’edità a Barcelona entre el 1918 i el 1936, i tenia una presentació més aviat luxosa, a l’estil de les americanes Harper’s (1850) i Vanity Fair (1914). Era un xic snob, amb continguts culturals i de moda. El seu director era en Carles Soldevila. Abans ho havien estat en Josep Carner i en Ignasi Folch i Torres. El número de maig comenta l’estada de Chesterton a Barcelona durant un parell de setmanes. Dóna notícia de la recent publicació de Lectures i paisatges d’en Tomàs Garcés, i més endavant en reprodueix un fragment. Hi ha també dos reportatges fotogràfics comentats sobre les darreres tendències de moda femenina a París, i d’interiorisme a les cases de Barcelona.
El 1926 existien altres publicacions periòdiques en català com els diaris La Veu de Catalunya, on hi escrivia Josep Carner entre d’altres, i La Publicitat, principal òrgan del catalanisme intel·lectual. En castellà hi havia La Vanguardia i el Diario de Barcelona (el Brusi). A més, Antoni Rovira i Virgili havia fundat i dirigia des del 1924 la Revista de Catalunya. Pels més joves en Josep Maria Folch i Torres dirigia el setmanari En Patufet, on hi publicava les estimadíssimes “Pàgines viscudes”.
Quina era la situació de Catalunya aquell 1926? La població a Catalunya era d’uns 2,5 milions de persones. Barcelona s’havia annexionat Sarrià el 1921 i tenia al voltant de 850.000 habitants. Sabadell (40.000) era la ciutat més gran, seguida de Lleida (38.000) i Terrassa (35.000). La població activa era aproximadament d’un milió: 350.000 al sector primari, 4.500.00 al secundari i 200.000 al terciari.
La Mancomunitat de Catalunya havia estat dissolta el març de 1925 per Primo de Rivera, prohibint l’ús de la llengua i la bandera catalanes en l’administració i en la vida pública. Des del 1923 havia prohibit els partits polítics a tot l’Estat i havia dissolt els ajuntaments i les associacions i institucions autòctones. El cardenal Vidal i Barraquer maldava per mantenir durant la dictadura la llengua catalana com a vehicle d’expressió i predicació a l’Església.
En un intent de recuperar les llibertats i continuar el procés d’emancipació nacional, cultural i política iniciat amb la Renaixença, el 30 d’octubre de 1926 en Francesc Macià donà l’ordre de mobilització per a iniciar una revolta des dels Pirineus, però el 4 de novembre van ser detinguts a Estagell els grups de voluntaris, i a Prats de Molló en Macià i el seu estat major.
Els partits polítics fins el 1923 eren la Lliga Regionalista, el Partit Republicà Català, l’Estat Català, fundat per Macià el 1922, i Acció Catalana, fundada també aquest any per dissidents disconformes amb la Lliga, entre els qui hi havia Bofill i Mates, president, Nicolau d’Olwer i Rovira i Virgili. La Unió Socialista de Catalunya va ser creada el 1923, per un grup d’intel·lectuals i treballadors provinent de la federació catalana del PSOE. Andreu Nin, afiliat a la Confederació Nacional del Treball fundada el 1911 i sindicat majoritari a Catalunya, el 1926 és secretari general de la Internacional Sindical Roja.
El panorama cultural d’aquell any el podem acabar de dibuixar amb les iniciatives de la societat civil que havien reeixit des de finals de segle anterior en una munió d’institucions arreu del país: l’Institut d’Estudi Catalans que havia estat creat per iniciativa d’en Prat de la Riba per organitzar la cultura catalana amb rigor científic, i que el 1922 havia estat admès a la Unió Acadèmica Internacional, aconseguia subsistir durant la dictadura a base de donacions privades de persones com Francesc Cambó. La Biblioteca de Catalunya ja funcionava feia anys. El Pen Club català havia estat creat el 1922 i presidit per en Carles Riba com una secció del PEN Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists), una associació internacional d’escriptors fundada a Londres l’any anterior..
L’Orfeó Català ja es trobava a la seva seu del Palau de la Música construït per Domènech i Muntaner, traspassat tres anys abans. Aquell 1926 El Liceu va a estrenar La ciutat invisible de Kitege, de Rimsski-Kórsakov, essent el primer teatre que ho feia fora de Rússia. L’Exposició Internacional del 29 es començava a preparar: la construcció del Palau Nacional s’inicià aquest any. L’Ateneu Barcelonès (1872), centre promotor de cultura, ja es trobava a la seva seu actual del Palau Savassona. Aleshores a Barcelona hi havia el Teatre Principal, que funcionava sobretot com a cinema, i el Goya, entre d’altres. L’Escola o Conservatori Municipal de Barcelona encara no estava a la seva seu actual del xamfrà Bruc-València acabada el 1928, obra de l’arquitecte Antoni de Falguera. El prestigiós Orfeó Gracienc havia estat incorporat per Pau Casals a la seva Orquestra des del 1925.
A Reus, també aquest any, l’Orfeó Reusenc (1860) va crear l’esbart dansaire; aquesta ciutat comptava amb el Teatre Fortuny (1882) i el Teatre Bartrina (1918). A Lleida existia des del 1861 l’Orfeó Lleidatà. A Girona hi havia el Teatre Municipal, a Sabadell el Teatre Principal (1866), i a Manresa l’Orfeó Manresà (1901) i l’Esbart Manresà de Dansaires (1909). Figueres comptava amb una de les entitats més antigues de Catalunya (1856) encara avui en ple funcionament: el Casino Menestral Figuerenc, associació cultural i social.
La pràctica de l’esport és també un indicador del desenvolupament cultural d’una societat, i en aquest sentit el nostre país tenia una activitat intensíssima. Aquell 1926 es va celebrar la vuitena edició ciclista de la Volta a Catalunya, guanyada pel francès Fontan. La 28 edició del Campionat de Catalunya de futbol començà tard per haver-se clausurat Les Corts durant sis mesos en haver estat xiulat l’himne espanyol en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català: fou campió el F.C. Barcelona i hi participaren també l’Europa, l’Espanyol, la Unió Esportiva Sants, el Sabadell F.C., el Gràcia i el Terrassa. Es celebrà també la vuitena edició del Campionat de Catalunya de Basquetbol, essent el campió el C.E. Europa, i on participaren entre d’altres el Martinenc, el Laietà BBC, i la U.E. Sants.
L’afició als esports de muntanya i la natura també es trobava ja plenament consolidada, amb el Centre Excursionista de Catalunya (1876), el de Lleida (1906) i el de la Comarca del Bages (1905) a Manresa. També en natació la tradició ens ve de lluny: el Club Natació Barcelona (1907) és el degà (també del waterpolo), i fundador de les federacions catalana i espanyola. També existia el Club Natació Reus Ploms.
Per tot el país trobem altres clubs que practiquen esports de tota mena: el 1926 el Terrassa Hoquei Club guanya el primer Campionat de Catalunya. També existia com equip de hoquei l’Espanyol de Barcelona. Funcionaven també el RC Tennis Barcelona, i el RC Polo, que aleshores es trobava als terrenys de Casa Ràbia. L’Hipòdrom de Barcelona era a Can Tunis, però es clausurà el 1934. El Reus Deportiu inaugurava el 1927 un nou recinte poliesportiu. La Unió Esportiva Figueres havia nascut el 1919. A Lleida hi havia el FC Joventut que desaparegué l’any següent, però que va deixar en herència les instal·lacions del Camp d’Esports. La Unió Esportiva Santboiana és el club degà de rugbi, fundat el 1921. El 1922 s’organitzà el primer Campionat de Catalunya de Rugbi (el 1926 el guanyà el FC Barcelona), i es creà la Federació Catalana, la qual fundà la Federació Internacional.
La premsa esportiva en català estava molt desenvolupada. Cal destacar Xut!, i també les publicacions Sports, L’Esport Català i Gràfic-Sport. En castellà hi havia El Mundo Deportivo.
En aquest 1926 s’esdevenen també unes quantes fites de la nostra història cultural: Alcover i Moll publiquen el primer fascicle del Diccionari català-valencià-balear; el degà dels aplecs de sardanes, l’Aplec de Calella, té el seu origen aquest any 1926, en que va morir Antoni Gaudí; en Ferran Soldevila, aleshores col·laborador de la Revista Catalunya, se’n va a treballar a Liverpool com a lector. A la fi del 1925 Josep Pla havia publicat Rússia, escrita a partir del viatge de sis setmanes a la URSS en companyia d’Eugeni Xammar. Narcís Oller i l’escriptora Víctor Català publiquen les seves darreres obres. Josep Mª Sert exposa a París unes quantes pintures del seu projecte dels murals de la catedral de Vic. El seu nebot Josep Lluís Sert viatja a París per a estudiar l’obra de Le Courbusier, amb qui un any després començarà a treballar. Margarida Xirgu viu a Madrid, i l’any següent estrenà Mariana Pineda de Lorca a Barcelona, amb decorats de Dalí. Joan Miró és a París al taller de Pau Gargallo, on entra en contacte amb els surrealistes. Casas, Rusiñol i Llimona encara viuen. En Xavier Montsalvatge tenia 14 anys i estava estudiant a l’Escola Municipal de Música de Barcelona on era sotsdirector aleshores l’inoblidable Enric Morera. Mompou és a París des del 1921.
Respecte el món financer cal esmentar que el 1926 la Borsa de Barcelona tenia dos parquets, un de mercat oficial a la Llotja de Mar i un altre autoregulat al carrer Avinyó. Hi existia la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, les Caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, el Banc de Catalunya, el Banc de Sabadell, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, la Banca Garriga-Nogués, i la Banca Arnús-Garí, que el 1927 inaugurà la seva nova seu de la cantonada Plaça Catalunya-Rambles (actuals magatzems Sfera), obra d’Enric Sagnier. Els bancs espanyols havien desembarcat a Catalunya aquella dècada: el Bilbao, el Central, el Biscaia i el Español de Crédito.
El teixit industrial tenia representants en quasi tots els sectors. Aquell any Textiles Bertrand i Serra ampliava la fàbrica (Fàbrica Nova) de Manresa, i a Sants hi havia La España Industrial (Vapor Nou), dels igualadins Muntadas. El Vapor Vell de Sants, dels Güell, havia estat traslladat a Santa Coloma de Cervelló. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855), que tenia més de 3.000 treballadors a Sant Andreu del Palomar, fabricava maquinaria industrial, vaixells de vapor i locomotores. La Hispano-Suiza fabricava automòbils a La Sagrera (actual parc Pegaso). Danone fabricava iogurts i s’internacionalitzava el 1929 fundant Danone França. Hi havia també la primera refineria de l’estat, la Sabadell i Henry, de Cornellà de Llobregat, els Alts Forns de Catalunya (siderúrgia), la companyia de Material de Ferrocarrils i Construccions, i la Societat Anònima Cros (química).
Respecte a infraestructures Catalunya també havia estat pionera quan el 1848 inaugurà la línea de ferrocarril Mataró-Barcelona. El Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, origen de l’actual xarxa de metro, va activar el seu primer tram al juny de 1926 (la Bordeta-Plaça Catalunya), i la línia del Gran Metro, a finals del 1926 posà en funcionament el ramal entre l’encreuament Aragó-Passeig de Gràcia i Jaume I (actual L4). Els Ferrocarrils de Catalunya ja unia Sant Cugat i Sabadell des del 1922. L’aeroport de Barcelona va existir des del 1916, i al 1926 començaren els vols comercials regulars amb l’aeroport de Cuatro Vientos. Entre les companyies energètiques hi havia la Compañía Catalana de Gas y Electricidad, S.A (1843), i l’elèctrica Barcelona Traction, Light and Power (La Canadenca), que el 1923 havia adquirit Energía Eléctrica de Cataluña.
La formació intel·lectual i tècnica estava coberta per la Universitat de Barcelona, l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, l’Escola Industrial (a l’antiga fàbrica Batlló del carrer Urgell) creada el 1904, i l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1902).
Sembla albirar-se en aquesta fotografia de l’any 1926 una certa normalitat com a país segons els estàndards de les societats occidentals desenvolupades, al menys des del punt de vista de la vida cultural, social i econòmica. Però és el mateix miratge actual: abans del cop del 1923, si bé és cert que l’afirmació cultural i nacional iniciada a finals del segle XIX havia assolit realitzacions certament importants referents a la recuperació de la cultura i sentiment nacional, la dependència política, legal i econòmica amb l’Estat espanyol eren totals, i s’acceptava sense gairebé dir ni piu -per interessos personals, econòmics, per tebiesa, o tot alhora- el vassallatge o el xantatge comercial, cultural i polític imposat pels poders espanyols. Ja som al 2010, i el nostre estat d’indigència en sobirania nacional no ha avançat. I ja portem uns quants intents. La Mancomunitat del 1914, i els Estatuts del 32, 79 i 2006 han estat aprovats pel Parlament espanyol: ens han estat concedits. Quan podrem construir el nostre propi present i futur? Penso honestament que és una petició raonable, i que en l’actual marc d’interdependència global això serà possible, amb normalitat democràtica, quan ho decidim fermament una majoria, sèriament i amb il·lusió col·lectiva.
