Bon dia, Carme,
A l’escrit fas referència un parell de vegades a què els ministres i polítics espanyols vindran a Catalunya oferint-nos -en altres paraules, però- l’oro i el moro. I com sempre, seran paraules buides, sense cap compromís ni garantia. I és cert. Jo, que sóc d’Unió de tota la vida, et diré quin és per a mi l’argument definitiu per votar “Sí/Sí”.
Catalunya durant els darrers 300 anys ha anat de derrota en derrota, bèl·lica i política, sempre sota la bota de militars. Després de cada desfeta, l’únic recurs ha estat el pacte i mirar de treure’n tot el que es pogués. Això ens ha fet un país pactista. Molt bé. A partir del 79 arribem a la democràcia i ens ho creiem. Malgrat tot, hem hagut de fer servir el recurs del pacte per allò del 16% de sobirania que tenim. Molt bé. Amb això hem arribat al 2006 en què per la via del pacte i de les lleis vigents fem un nou estatut que, seguint tots els tràmits previstos per la Constitució arriba a ser aprovat i signat pel Cap d’Estat. Espanya, tant me fa que sigui el govern, els particulars, o qui sigui, l’Estat espanyol, s’inventa un recurs (no previst a la Constitució) al Constitucional i aquest, sense abstenir-s’hi, tot i manipulat, caducat, deslegitimat,?es treu de la màniga una sentència que posa l’Estatut per sota de la voluntat dels governs espanyols de torn. Abans d’aquesta sentència, tots els conflictes de les parts (Comunitats autònomes/govern espanyol) s’havien de resoldre per la via del Constitucional. A partir d’aquesta sentència, els governs de torn poden fer i desfer arbitràriament. Un exemple: La Generalitat diu que el govern Espanyol ens deu més de 9.000 milions i en Duran, diu que el Govern espanyol només en té reconeguts el 10% i, a més, no ens els paga. Tot plegat, un autèntic Cop d’Estat.
És la primera vegada que, democràticament, Catalunya és derrotada discrecionalment amb lleis inventades i totes les institucions espanyoles hi estan d’acord. No calen els militars, n’hi ha prou amb els polítics. Conclusió:
S’ha mort la via pactista. No puc confiar en l’Estat Espanyol
Què em poden oferir a partir d’ara? Ens oferiran un pacte fiscal? Un acord sobre les infraestructures? Un reconeixement del deute històric? Blindaran la cultura, la llengua, l’ensenyament, la nostra capacitat i independència sobre els mitjans de comunicació propis? Seria fantàstic! Però no me’ls puc creure. Què passarà d’aquí a 10,20,30 anys? Són tan barroers, i es creuen que són tan poderosos, que no esperaran ni 10 anys a dir-nos amb fets que “donde dije, dije, digo, Diego”. I tothom a callar.
Així doncs, Carme, no cal que vinguin ni amb mans plenes, ni buides. M’és igual. No me’ls puc creure. Ni govern, ni jutges, ni Constitucionals, ni PP, ni PSOE, ni UPYD, ni C’s. Tots ells van a la una, a favor d’Espanya. Catalunya, és la seva colònia extractiva. Des de la sentència del 2010, s’ha acabat el mite de ciutadania. Sempre hem estat súbdits i ho seguirem essent en el futur.
El “Sí/Sí” ens pot retornar la ciutadania per sempre. Sense mites, amb tots els problemes. Com a qualsevol país.
