Catalunya no transita per una conjuntura de crispació desmesurada, no obstant això, tampoc podem afirmar que ens trobem en una etapa de serenitat absoluta. Sota la meva modesta opinió, ens trobem en una fase de regressió. Ja ha transcorregut més d’una dècada des d’aquell convuls 2010, quan les tensions entre Barcelona i Madrid es van exacerbar fins a límits impensables. Ara, les prioritats polítiques semblen haver sofert una metamorfosi, inclinant-se subtilment però irrefutablement cap a la negociació d’un nou model de finançament, o fins i tot cap a la possibilitat d’un pacte fiscal amb vocació solidària. Alerta amb aquestes estratègies!
La competició entre el PSC i Esquerra Republicana per la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat ha desfermat un inesperat canvi de paradigma en l’escenari autonòmic, un gir de guió que pocs preveien. Aquesta maniobra ha fet trontollar el consens del tan anomenat “cafè per a tothom” i ha reobert un debat llargament ajornat: el d’un model de finançament més equitatiu per a Catalunya.
No obstant, encara que aquest debat ja hagi estat present en ocasions anteriors, no ens deixem enganyar: avui, la qüestió del finançament autonòmic ocupa la primera línia de l’agenda reformista de l’Estat espanyol. *Qui dia passa, any empeny*, però ara es demanen solucions reals.
Ens trobem, per tant, davant una oportunitat excepcional per avançar cap a un nou esquema fiscal per a les autonomies, una mica reminiscent d’aquelles primeres demandes que va liderar Artur Mas, però amb matisos renovats. Aquest retorn a la qüestió del pacte fiscal, no obstant, no està exempt de controvèrsia: el volum de la contribució solidària que Catalunya haurà de transferir a l’Estat central, així com el respecte pel principi d’ordinalitat, esdevindran factors determinants que podrien condicionar l’èxit —o, en el seu defecte, el fracàs— d’aquesta proposta. Això és una jugada per la qual cal esmerçar grans esforços.
És innegable que el context actual dista molt del que es va viure fa 13 anys. Si fem un exercici retrospectiu i ens situem a l’any 2010, la crisi econòmica, el dèficit fiscal i les tensions entre administracions públiques varen ser el punt d’inflexió que va precipitar la demanda d’un concert econòmic, que molts consideraven com l’única sortida viable. Segons les dades aportades per la Sindicatura de Comptes, el desequilibri pressupostari en aquell moment va assolir xifres alarmants, amb desviacions que vorejaven els 70.000 milions d’euros, -una magnitud que ja tots coneixem-. Aquest panorama va alimentar la percepció de greuge fiscal entre àmplies capes de la societat catalana, que observaven amb creixent descontentament com Catalunya contribuïa de manera desproporcionada al sosteniment de l’Estat central. Folls eren els que pensaven que la situació es podria allargar indefinidament.
Amb Mas, el Govern català va situar la demanda d’un pacte fiscal al centre de la seva agenda política, amb l’objectiu de mitigar l’impacte d’aquest dèficit fiscal i garantir un major control sobre els ingressos generats a Catalunya. La proposta de Mas, que en un primer moment presentava un caràcter eminentment fiscal, va anar derivant cap a una reivindicació política de major envergadura, convertint-se progressivament en una demanda d’independència.
Actualment, la situació, malgrat ser diferent, no és menys enrevessada. Mentre el govern central, i ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero, es mostra disposada a negociar el camí cap a un acord satisfactori que no serà exempt d’obstacles. El grau de discrecionalitat que s’atorgui a l’Estat per a la determinació de la quota solidària serà un aspecte crucial. Aquí cal anar amb ull viu per no perdre oportunitats!
Catalunya ha experimentat profunds canvis —i de gran magnitud—, però malgrat les transformacions polítiques que han tingut lloc, no podem afirmar que hagi avançat significativament, sinó més aviat que ha retrocedit fins al punt de partida. Des del
2010 fins a l’actualitat, hem viscut períodes polítics intensos, i el trajecte que va des del pacte fiscal fins a la demanda d’independència ha deixat una empremta inesborrable. És per això que, amb tota la humilitat, he volgut analitzar aquesta situació des d’una perspectiva pragmàtica i rigorosa, establint comparacions entre les circumstàncies d’avui i les que es vivien el 2010.
Amb l’objectiu d’aportar una visió més precisa d’aquell període clau, he tingut el privilegi d’entrevistar Artur Mas, un protagonista de primera línia que va viure en carn pròpia les tensions del “pacte fiscal”.
- Com va viure vostè l’època en què es va intentar pactar el concert econòmic?
Ens vam presentar a les eleccions del 2010 amb la proposta del pacte fiscal amb la convicció que era el que Catalunya en aquell moment necessitava. Catalunya estava plenament afectada per la crisi econòmica mundial i feia poc el TC havia dictat sentència contra l’Estatut.
El pacte fiscal va tenir un ampli suport a Catalunya, perquè vam aconseguir posar d’acord en la defensa d’aquest model a ERC i ICV-EUiA, a més dels nostres 62 diputats de CiU. La majoria era àmplia i el PSC compartia el gruix de la proposta. De fet, va votar la majoria de punts de l’acord al Parlament, abstenint-se només a la proposta d’una agència tributària única en mans de la Generalitat.
L’any 2011, el PP va guanyar les eleccions amb majoria absoluta a Madrid, amb la qual cosa pactar una cosa d’aquestes característiques va esdevenir, després de vàries trobades amb Rajoy, pràcticament impossible. Era una solució de consens al Parlament de Catalunya, però Rajoy va tancar la porta a qualsevol negociació. I aquí es va produir la ruptura.
• Per què es volia un concert econòmic en aquell moment i quina necessitat continua existint avui dia d’aconseguir un model similar al basc?
Crec que el pacte fiscal era una proposta de país en majúscules, vital per Catalunya. Era l’oportunitat i la solució integral a molts problemes del país. En el seu moment ja vaig defensar que amb la meitat del dèficit fiscal que hi havia, hauríem tingut dèficit zero i no s’haguessin hagut de fer les retallades, per exemple.
Actualment, és una necessitat que no està resolta. I de fet només cal veure que el govern Aragonès recentment plantejava un model similar però amb un altre nom: finançament singular, un model que en definitiva recuperava bona part del pacte fiscal que vaig defensar.
- Creu que el govern de Salvador Illa podrà aconseguir més beneficis d’ordre fiscal i d’àmpliament vers el sostre competencial Català que l’independentisme en la darrera dècada?
Tenint en compte que el PSC és un partit associat al PSOE, el seu grau de llibertat de moviment és força limitat. Ara bé, en la mesura que els partits independentistes tenen la clau a Madrid, la solució pot venir més per la seva banda.
- Vostè considera que el finançament per a Catalunya ha de ser solidari? És a dir, cal que es vegin perjudicades altres comunitats autònomes?
No es tracta de perjudicar els altres, sinó d’obtenir el que és just. Segons les dades de liquidació del Ministeri d’Hisenda, Catalunya és la tercera autonomia que més aporta a l’Estat –després de Madrid i les Balears- i la desena pel que fa a recursos rebuts. Això, en números, segons les últimes dades, es tradueix així: el 2022 cada català va aportar 3.565 euros, però en va acabar rebent 300 menys. En aquest sentit, els catalans van aportar un 17,5% més que la mitjana, però amb la distribució posterior van quedar un 2,3% per sota. Això suposa que la diferència entre el que s’aporta i el que es rep és de 19,8 punts percentuals, una xifra que augmenta a 26,4 punts tenint en compte el cost de la vida.
Catalunya porta més de tretze anys a la cua de les comunitats en ingressos rebuts per habitants, i per tant, amb aquests números sobre la taula, és d’una evidència flagrant que es tracta d’un greuge.
- Deixaria el procés d’independència a un costat si es compleix amb l’acord del pacte fiscal?
Com ja he dit en alguna ocasió, el concert econòmic per Catalunya és gairebé tan difícil com la independència. No obstant, aquesta qüestió que em planteja seria una decisió que haurien de prendre els que es trobessin a la primera línia en el moment que es donés aquest fet. Evidentment, el pacte fiscal –tal com estava plantejat- hagués significat una millora notable pels catalans en el moment que nosaltres el vam defensar. Tanmateix, Catalunya, en l’última dècada, ha canviat de marc mental. Caldrà veure com evoluciona, però des del meu punt de vista una cosa no substitueix l’altra, encara que és evident que un concert econòmic suposaria una millora més que notable pel país.
- Quines diferències creu que podrien haver entre l’actual proposta de pacte fiscal i el que vostè sol·licitava a l’estat central l’any 2012?
Doncs no massa diferències, la veritat. L’arrel és la mateixa. Bàsicament alguna qüestió jurídica per encaixar la proposta a la Constitució i potser diferència d’aritmètica parlamentària per garantir-ne l’aprovació. Més enllà d’això, l’essència és la mateixa.
Aquesta breu entrevista constitueix un tast de la transcendència que Catalunya sigui degudament respectada en matèria de sobirania fiscal, segons el mateix president. En aquest punt, he de manifestar el meu acord amb el president, car cal ser justos i no permetre que ens confonguin amb fal·làcies o enganys, com és proverbialment dir que ens donen garses per perdius. Evidentment, ell és un testimoni que aporta una visió que pot ser directa, però la qüestió de fons roman inalterada: el respecte entre les administracions públiques i la sobirania, l’equilibri i la necessitat de mitigar les desigualtats. En conclusió, la situació és indiscutiblement multifactorial. Si bé l’any 2010 ja s’abordava aquesta temàtica, avui dia, el 2024, tenim moltes més possibilitats de complir l’objectiu, malgrat els múltiples esculls amb què ens puguem trobar en el camí. Atès que, com el mateix Josep Borrell va pronunciar:
Mai he dit que sigui idèntic al concert basc, però això no treu que sigui un sistema de concert. Per descomptat que ho és, i no hem d’utilitzar eufemismes per les paraules. Per què negar-ho i refugiar-nos en la idea que és una cosa singular? El concepte de singularitat no queda del tot clar, què significa realment ‘singular’?
La conseqüència immediata serà que Catalunya disposarà de molts més diners dels que té actualment.
