El molt bon economista que és en Salvador Garcia (del qual us en recomano el seu magnífic bloc: www.salvallibertat.blogspot.com) no és partidari de fer comparacions de noms entre països com la que avui jo us presento. A l’Europa avançada, però, veig que és un signe de rigor i seriositat parlar clar i no mirar d’endolcir la gravetat de la situació present: només una diagnosi clara i sincera pot servir per a fer front a una situació dramàtica com la que avui viu Catalunya i ajornar la presa de decisions dràstiques avui té costos en forma de creixents penalitats futures.
Així doncs, amic Salvador (que és també impulsor del magnífic Col•lectiu Emma d’internacionalització de la causa catalana: www.emma-col-cat.blogspot.com), disculpa’m per un dia però avui necessito parlar d’alguns paral•lelismes que veig entre Catalunya i Grècia, que malauradament n’hi ha i de molt inquietants, però també parlaré d’algunes semblances que Catalunya té amb Suècia. Així, el consens transversal en aspectes bàsics de país és una virtut que defineix els països avançats, com per exemple la iniciativa que alguns eurodiputats catalans estem impulsant en favor del català: aprofitar la propera incorporació a la UE de Croàcia i de la llengua croata per a demanar que l’Estat espanyol ho aprofiti per a fer oficial la llengua catalana a les institucions europees. A la foto hi surto amb els eurodiputats Oriol Junqueras i Raül Romeva, lliurant aquest divendres al Parlament de Catalunya la nostra proposta, també signada per Maria Badia.
1.- Carl Bildt va ser primer ministre de Suècia només 3 anys (de 1991 a 1994) però és avui un dels polítics més ben valorats del seu país. Va prendre mesures dràstiques i ràpides per fer front a la brutal crisi immobiliària i bancària del seu país i per això va perdre les següents eleccions: avui però una àmplia majoria reconeixen que la rapidesa i la sinceritat amb què sempre va parlar als suecs van ser claus per a sortir ràpidament d’aquella crisi sense precedents. I avui Suècia és el país que més creix econòmicament d’Europa i dels que millor han resolt ràpidament la present crisi financera. I si al 2011 hi ha una recaiguda econòmica Suècia, com la major part dels països nòrdics i centreeuropeus, ja han recuperat els nivells de PIB i renda anteriors a la crisi després de sis trimestres consecutius de creixement econòmic.
Al Parlament Europeu molta gent m’ha felicitat per la victòria de CiU a les passades eleccions municipals: em pregunten com es pot seguir guanyant eleccions quan a) t’has trobat un dèficit públic molt més gran que el declarat; b) has de procedir a un ajustament fiscal sense precedents; i c) has de fer front a una demagògica campanya de sindicats subvencionats per l’Estat espanyol i dels partits que fins fa poc governaven en contra de les “retallades”, els quals t’acusen de portar en el teu ADN la destrucció de l’estat del benestar (Montilla dixit).
Si els tripartits municipals haguessin guanyat les eleccions amb aquesta tàctica la victòria de CiU del 28-N hauria quedat anul•lada i Catalunya hauria tornat a l’escenari estèril dels anys 90: una Generalitat nacionalista però un poder local sucursalista que frena en origen i dilueix totes les demandes de més sobirania a Madrid fent de contrapoder intern. Per això la victòria de CiU el 22-M contra l’statu quo que a Catalunya depèn del diner públic madrileny té un gran mèrit que cal saber valorar.
Per estricte interès partidista, CiU hauria pogut evitar parlar de retallades i ajornar a l’espanyola manera l’encarament ràpid i directe de l’espiral de dèficit i de deute públic. Si ho hagués fet hauria obtingut molts més vots i regidors, especialment als barris de les grans ciutats catalanes, on hauria consolidat una part dels vots rebuts el passat 28-N. El president Mas, però, no ha volgut enganyar el país i ha presentat la gravetat de la situació als catalans des del primer dia i així les urnes al 22-M, després de votar més de 3 milions de catalans, ara han avalat i reforçat el seu discurs.
Tallar ràpidament l’espiral viciós del creixement desbocat del dèficit i del deute és una precondició per a sortir de la crisi: si no el sector públic, captant recursos creixents per finançar-se, expulsa el sector privat de l’economia captant l’estalvi que aquest darrer necessita per a finançar les seves inversions.
El president Mas, d’altra banda, molt sovint recorda que amb concert econòmic les retallades no serien tan fortes i mai CiU no havia fet tantes referències explícites al pacte fiscal com ara. Cal recordar, però, que avui 34 dels 48 diputats catalans a Madrid accepten l’statu quo centralista en matèria de finançament, per la qual cosa no es pot plantejar una nova negociació amb el govern espanyol fins a les properes eleccions.
Aquesta és una de les pitjors herències dels tripartits: regalant la Generalitat al PSOE s’ha sucursalitzat i reduït com mai la influència catalana en la política del conjunt de l’Estat i així ens va.
Catalunya com Suècia: rapidesa en plantejar l’ajustament fiscal i una victòria local que reforça el discurs dels primers 100 dies de govern (la inèrcia del poder després va desgastant la força inicial). Maduresa d’una part central de la societat que accepta el repte, conscient del moment que vivim. CiU ha demanat un ampli consens a les altres forces polítiques, sabent que aquesta és també una precondició per a sortir reforçats com a país. Així, CiU ha ofert al PSC co-governar la Diputació de Barcelona i alguns ajuntaments però el PSC està demostrant el seu poc sentit patriòtic, en el sentit més europeu del terme. I la seva negativa ressentida mostra la cara del sectarisme i de la voluntat de destruir l’adversari que han caracteritzar els tripartits, encara que això impliqui arruïnar el país.
El dia 22-M després de la mani sindical, la demagògia i les acampades gens espontànies, curiosament contra “tots els polítics” en un intent de diluir la responsabilitat del governant, vaig tenir la sensació d’anar a votar alguna cosa més que un alcalde a la meva ciutat. Tenia la sensació que es jugava, molt més que escollir entre el Xavier i el Jordi a Barcelona: votava si Catalunya s’acostava als països més avançats d’Europa o bé si començava a derivar cap a algun dels seus pitjors populismes. Per això la victòria a les eleccions municipals va ser molt més celebrada a CiU que la de les eleccions catalanes.
2.- Catalunya com Grècia: La campanya electoral socialista i de l’esquerra catalana, on unes tisores gegants presidien molts actes i manifestacions, mostra el cinisme que destil•len els actuals dirigents del PSC, manipulant fins i tot la memòria més recent i volent fer oblidar que fins fa sis mesos ells havien governat el país. La seva demagògica campanya, però, va servir per capgirar les pèssimes enquestes i per salvar molts municipis de l’àrea metropolitana per al PSC (Terrassa, per exemple) i ara alimenta les manifestacions dels indignats: curiosament contra un govern català que no té competències fiscals ni financeres.
I així avui el PSC està mirant de canviar el relat de la política catalana: en els darrers dos anys centrada en la sobirania fiscal i política, però ara, de cara a les eleccions realment importants (les espanyoles), canviant l’eix del debat nacional concret (concert, aeroports) per una causa abstracta que nega Catalunya com a subjecte polític.
I així Manuel Castells ha passat de donar suport al primer alcalde sobiranista de Barcelona des de 1977 i al concert econòmic a defensar la causa dels indignats. Fem però una mica de memòria: va ser el PSC qui al 2005, amb la complicitat d’ERC i ICV, qui va avortar la llei electoral catalana, que CiU estava disposada a aprovar seguint el model alemany (una part dels diputats triats en circumscripció petita i una altra part en una llista nacional). Els indignats podrien anar per aquesta qüestió al carrer Nicaragua.
A Grècia el partit conservador Nova Democràcia, que va perdre les darreres eleccions i va mentir a la UE i va manipular grollerament la comptabilitat pública grega, ara però fa una campanya demagògica contra l’ajustament fiscal necessari al seu país. Theodoros Skylakakis és un eurodiputat grec que ara ha vingut al nostre grup liberal al Parlament Europeu, abandonant el partit ND.
Skylakakis fa dues setmanes ens va fer una exposició de com estava la situació al seu país, enmig d’un silencia sepulcral: a Grècia el 40% de la despesa pública paga sous i salaris. Els bancs han estat “convidats” durant anys a comprar deute públic, limitant així el crèdit al sector privat. Els dos grans partits polítics grecs (PASOK socialista i ND) deuen uns de 250 milions d’euros als bancs. Els mitjans de comunicació estan també fortament endeutats. Les xarxes clientelars dels partits creixen i, tot i que el 60% dels grecs volen aprofitar les reformes per reduir el pes creixent del sector públic l’economia, no hi ha manera de trencar aquesta dinàmica “soviètica” en viciosa espiral.
La solució a Grècia, diu Skylakakis, no passa per fer plans de rescat a cinc anys que no són creïbles ni en privatitzar en poc temps molts actius de l’Estat, sinó per fer un tall ràpid i brusc al capítol 1 del pressupost, oferint com a incentiu a l’any següent un pla Marshall de diner internacional: aquest només hauria de ser gastat en incentius a la producció, infraestructures, millora del capital humà i R+D. Però dels subsidis públics partidistes i del creixement del personal al sector públic a Grècia també se’n diu pomposament “polítiques socials”. I els boscos a Grècia, perquè són públics, cremen molt més que a Catalunya.
Wolf Klinz i Olle Schmidt, eurodiputats alemany i suec respectivament, van dir en aquella reunió que sense un consens de fons entre grans partits i entre es principals agents socials la sortida d’una crisi forta era gairebé impossible. I que als seus països aquest consens va donar el tomb psicològic a la crisi. Si això no és possible ara a Catalunya hem de preguntar-nos si algú no té interès en què el país vaig endavant.
A Catalunya els tripartits han alimentat irresponsablement la cultura dels drets il•limitats individuals i han debilitat el sentit de la responsabilitat personal. S’ha donat una falsa imatge de que l’Estat del benestar plou del cel i no dels impostos de la gent, que depenen en darrer terme de la riquesa que un país pot crear. Hi ha una cosa més greu que un hospital públic hagi de fer un ERO del 5% de la seva plantilla: que aquest no pagui als seus proveïdors o que hagi de tancar. A Espanya el sector públic és un dels principals causants de la crisi, en la mesura en què la seva morositat liquida per asfíxia moltes petites i mitjanes empreses.
Ahir al diari ARA Juan José Dolado, catedràtic de la Universitat Carles III de Madrid, deia que la bombolla immobiliària espanyola prové de la regulació laboral espanyola, que el PSOE ha mantingut i que els tripartits mai no han qüestionat. Els contractes rígids i poc flexibles han estat forçant els empresaris a invertir en sectors de baix valor afegit, abandonant la indústria d’alt valor afegit. I deia també que l’esquerra espanyola (i també la catalana, afegeixo jo) han estat defensat els contractes laborals blindats dels majors de 45 anys, el rendiment i l’absentisme laboral dels quals és un dels temes tabús d’aquest país. Per això aquesta esquerra no vol lligar salaris i productivitat?
Els joves i les dones formen la casta dels pàries, condemnats a la precarietat i al mercat laboral dual espanyol (el més injust del món), que els condemna a l’atur massiu amb la complicitat d’uns sindicats que també reben més de 210 milions d’euros anuals del pressupost espanyol.
Com Grècia, l’Estat espanyol pot ser intervingut per la UE en els propers mesos. El PP, que va mirar de forçar la caiguda de ZP ara fa un any, ara no té pressa i sembla esperar que el FMI imposi les reformes a la tardor per no haver d’assumir el seu cost polític. Catalunya en els darrers ha estat un zero a l’esquerra i ara es troba en una situació greu. Els propers mesos seran decisius per a definir una nova era a Catalunya, marcada pel debat de la sobirania, o bé si seguirem perdent pistonada enredats, com deia Carles Boix al diari ARA el dimecres passat, en debats abstractes que volen seguir negant la Catalunya liberal i industrial que el franquisme va voler eliminar. Entre Suècia i Grècia, vaja.
