Aquest dimarts al Parlament Europeu els eurodiputats dels quatre partits politics majoritaris a Catalunya, Flandes, Escòcia i Euskadi hem organitzat un seminari sobre federalisme fiscal. Per Catalunya hi ha intervingut Lluis Franco, director de l’Agencia Tributaria de la Generalitat; per Escòcia el catedràtic Andrew Scott, director de l’Institut Europeu del país; per Flandes el líder del partit NVA al parlament belga Jan Jambon; i per Euskadi el secretari general del Tresor de la Diputació de Biscaia, Jose G. Rubi (a la foto hi surten entre un servidor i els diputats escocès Alyn Smith, basca Izaskun Bilbao i flamenca Frida Brepoels). Unes setanta persones hi han assistit i, durant dues hores, hem pogut escoltar les semblances entre Catalunya, Flandes i Escòcia pel que fa a la seva absència de recaptació de grans impostos i a la seva gran dependència de les transferències dels governs centrals espanyol, belga i britànic respectivament. El ponent basc, finalment, després d’explicar com les diputacions basques recapten tots els impostos i com determinen també la seva pressió fiscal (gràcies a la seva capacitat normativa), va regalar uns quants exemplars d’un llibre en anglès que es una autèntica joia: ahir vaig anar a fer una conferencia al Casal Català de Luxemburg (on hi vaig parlar del corredor mediterrani) i en el tren vaig poder assaborir la lectura de “The Economic Agreement between the Basque Country and Spain”, del catedràtic Ignacio Zubiri (Ad Concordiam, 2010): historia i realitat del concert basc, situant-lo en el context internacional dels països federals i analitzant les sentències judicials europees que l’han consolidat contra els recursos espanyols (tenim algun llibre semblant en anglès els catalans?). Un llibre imprescindible que explica perquè avui Euskadi s’ha situat entre els primers països d’Europa en productivitat, en renda per càpita i en serveis socials.
1.- Andrew Scott ha explicat el seu punt de vista sobre la sobirania fiscal d’una nació europea dins de la UE en el segle XXI. En un context dinàmic ha parlat de la tensió que es genera entre la llibertat de poder establir la pressió fiscal pròpia d’un país i la necessitat d’una certa harmonització a escala federal europea. A Irlanda, per exemple, la UE li acaba d’oferir una rebaixa dels tipus d’interès a pagar pels fons obtinguts per al seu rescat… a canvi d’apujar el tipus impositiu en l’impost de societats, el més baix del continent. El nou govern de coalició irlandès democratacristià-socialista no ho vol acceptar (de moment), perquè això suposa deixar enrere el model de desenvolupament irlandès dels darrers vint anys impulsat pel partit liberal irlandès, basat en oferir uns impostos menors a grans multinacionals globals per a que s’establissin al seu territori. Un model instaurat pel partit liberal que ha governat en els darrers vint anys, però que ha gaudit d’una molt gran acceptació a tot el país i entre tota la classe política.
En tot cas, Andrew Scott va recordar la necessitat de que Escòcia deixi de finançar-se mitjançant transferències estatals i pugui recaptar tots els seus grans tributs. De fet, la crisi econòmica ha forçat el partit escocès SNP actualment al govern, i també al seu president Alex Salmond, a ajornar el referèndum que havien promès a l’anterior campanya electoral, promesa amb la qual van guanyar les eleccions i van accedir al govern l’any 2007. Aquest referèndum per la independència, segons diuen de fa temps els escocesos de l’SNP, tindria tres opcions: 1) Statu quo. 2) Nou estat independent dins de la UE. 3) Autogovern reforçat amb la recaptació dels grans impostos, a l’estil del model basc.
Tal com passa a Catalunya, des de l’SNP reconeixen que avui la independència encara no és un desig majoritari. Però també com passa a Catalunya, es detecta una majoria d’escocesos (inclosos una part dels votants dels partits unionistes britànics) que es decantarien per l’opció del concert econòmic en cas de consulta. El dia 5 de maig hi ha noves eleccions al Parlament escocès i les enquestes assenyalen una bipolarització molt ajustada entre els nacionalistes escocesos de l’SNP i el partit laborista britànic, amb una caiguda dels “tories” (sempre marginals a Escòcia) i dels “libdem” (el tercer partit a Escòcia).
2.- Jean Jambon va presentar un excel·lent power point (que penjaré aviat al facebook) sobre com esta organitzada la Bèlgica federal: en ell s’hi mostra quin nivell de govern recapta els grans tributs i quin nivell de govern realitza la despesa pública. Així, si bé la despesa publica està descentralitzada a Bèlgica en una mica més de la tercera part, la recaptació dels grans tributs segueix monopolitzada a nivell del govern federal o central. Aquest fet, tal com passa a Catalunya, es el que dóna lloc a un important dèficit fiscal flamenc amb el govern central belga, ates que les transferències i les inversions públiques que reben els flamencs son molt menors que els impostos que paguen els flamencs.
Us presento algunes dades en percentatge del PIB del 2010, que expliquen perquè encara avui no hi ha govern a Bèlgica deu mesos després de les darreres eleccions generals (el partit NVA flamenc demana la recaptació dels grans tributs per al govern de Flandes per tal d’accedir a negociar i a formar govern).
Ingressos públics = 49% del PIB.
1.- Govern federal = 27% del PIB. Seguretat Social = 14% del PIB (total centralitzat = 41% del PIB).
2.- Govern regionals = 4,5% del PIB. Govern locals = 3,5% del PIB (total descentralitzat = 8% del PIB).
Despesa pública = 54% del PIB.
1.- Govern federal = 13% del PIB. Seguretat Social = 22% del PIB (total centralitzat = 35% del PIB).
2.- Governs regionals = 12% del PIB. Governs locals = 7% del PIB (total descentralitzat = 19% del PIB).
3.- La presentació de Lluís Franco es va centrar primerament a presentar la realitat de l’economia catalana; seguidament va explicar el dèficit fiscal català, i després es va embolicar una mica amb la deliberada complexitat del nou model espanyol de finançament per a les autonomies del regim comú (nous fons per aparentar una naturalesa federal i per amagar la discrecionalitat en el repartiment dels diferents fons entre territoris que fa el govern central). Finalment, va justificar la necessitat del nou pacte fiscal català i va explicar la seva semblança amb el model basc. Vista la presentació de Flandes potser hi va faltar, a parer meu, una anàlisi complementària com la que van presentar els flamencs: pes de la despesa pública i dels ingressos tributaris a Catalunya per nivells de govern i en percentatge del PIB, que fa aflorar molt fàcilment el dèficit fiscal català.
Aquestes xifres existeixen per a Catalunya: jo mateix en vaig fer un llibre l’any 2003, juntament amb Jacint Ros i Ombravella i Jordi Pons i Novell, catedràtics de la UB de política econòmica i d’econometria respectivament (el primer ha estat síndic i el segon ara és síndic de comptes de la Generalitat). El llibre porta per títol “El sector públic a Catalunya (1985-1998)” (Institut d’Estudis Autonòmics, 2002). Així, a Catalunya per a l’any 1998 obteníem uns ingressos públics equivalents als 37% del PIB català d’aquell any (impostos recaptats en un 90% pel govern central), mentre que la despesa pública era només del 28% del PIB català d’aquell any: la diferència correspon al dèficit fiscal català.
El govern català actual, que ja ha demanat l’actualització de les balances fiscals estroncades en el seu càlcul a l’any 2005 per manca d’informació subministrada pel govern espanyol, podria actualitzar aquest llibre si disposés d’aquesta informació. Som-hi a totes dues coses?
