L’activació de l’art. 155 CE “a la carta”, com s’acaba de realitzar, posa de manifest la necessitat del nacionalisme espanyol més ranci de tenir la seva victòria. El diàleg no entra dins de la seva concepció del món. En nom de la defensa de grans paraules com la unitat nacional, ha culminat un llarg camí per desactivar les reivindicacions d’un altre nacionalisme, el català. I d’una altra pretensió de sobirania.
Des del 2006, o potser abans, el PP i el PSOE, als quals es va sumar Ciutadans, han anat laminant i retallant les pretensions catalanistes. El 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, van assolir un gran èxit, que al mateix temps va catapultar el catalanisme cap a l’independentisme. Fins divuit vegades s’ha intentat negociar, però la resposta de l’Estat ha estat sempre la mateixa: cas omís i activació dels ressorts de la repressió penal i del Tribunal Constitucional com a braç executor de les decisions governamentals.
Manifestacions multitudinàries, victòries electorals, fixació d’un full de ruta dirigit primer per Artur Mas i després per Carles Puigdemont, una infinitat de resolucions parlamentàries, de lleis i de convocatòries electorals, només han rebut respostes judicials.
El PP ha portat l’aigua al seu molí, i ha convertit en impossible allò que podria ser possible, per solucionar un problema polític de primera magnitud. La realitat és que una part important de la ciutadania de Catalunya, associacions i el mateix govern català han dirigit un procés sobiranista, pacífic i civilitzat. Un dels objectius ha estat sempre votar, celebrar un referèndum, que primer pretenia ser consultiu (i es va convertir en el 9-N de 2014) i després un referèndum d’autodeterminació (l’1-0 del 2017).
Tot el que s’ha volgut prohibir s’ha anat celebrant: plens parlamentaris, referèndums, legislació, fins que ha arribat la (pseudo)declaració d’independència de Catalunya del passat 27 d’octubre. L’Estat ha tret la pols a l’art. 155 de la Constitució, és a dir, barra lliure per acabar amb l’autogovern català: amb l’autorització del Senat (en un bloc polític compartit amb el PSOE i amb Ciutadans), el Govern actuant per Decret ha cessat a tot el Govern català, ha dissolt el Parlament i ha convocat eleccions autonòmiques. A més, controla dues àrees importants: la seguretat pública i les finances. Rajoy té així la seva illa Barataria, emulant el Quixot.
És molt discutible que l’operació 155 CE sigui constitucional, perquè trenca de soca-rel el principi autonòmic. Però en aquest moment sembla que la defensa existencial de l’Estat és el més urgent i important, i no s’està per minúcies de finesa jurídica. S’ha obert la porta al vendaval de la repressió. De moment és l’única via que s’ha mostrat. I la meitat del govern català ha estat empresonada per l’Audiència Nacional amb una interpretació molt dubtosa de les seves competències, per cedir després el pas al Tribunal Suprem, i aparèixer aquest una mica més tou amb alguns membres del govern.
L’ús generós de la presó provisional es també dubtós, a no ser que sota l’argument de la reiteració delictiva hi entri qualsevol cosa per atemorir, i s’han viscut escenaris terrorífics, amb la mesa del Parlament esperant com xais la visita al Tribunal Suprem, del qual han sortit amb càrrecs gravíssims. El mateix passa amb el president Puigdemont i la resta de membres del Govern a l’exili. Sedició i rebel·lió, han aparegut en les nostres ments com una mena de càstig diví, insuperable, que de cop i volta ha de recaure sobre dirigents polítics i sobre la societat que pretén portar a terme un projecte polític independentista, amb suport democràtic. Ara sabem que aquest projecte no és viable en el marc legal espanyol, ni es preveu que sigui tolerable fer res en aquesta direcció. Es pot pensar, però no fer res. Fins i tot el dret de participació política o de manifestació es poden interpretar per qui té la “paella pel mànec” com un fet delictiu. No hi ha marge.
I així, les eleccions del 21-D donen novament una majoria sobiranista. Un resultat que té molts paranys per part dels amics del bloc del 155 CE. S’intentarà guanyar als despatxos el que no s’ha pogut guanyar al terreny de joc: fent trampes. La situació sembla un bucle melancòlic, del qual només es podrà sortir amb intel·ligència, capacitat de resistència i bon coneixement del dret, davant la bel·licositat de l’Estat.
La pregunta és fins a on es pot arribar. Estem davant d’un conflicte de sobiranies, la potencial que reivindica Catalunya i la factual que defensa Espanya, que no vol cedir en res. En aquest xoc, caldria alguna (o amb una tan sols n’hi hauria prou) resposta política democràtica i no només repressiva per part de l’Estat. I si això no és possible, saber fins a on poden aguantar els dos blocs.
Per què no és possible més racionalitat en general i no només l’ús excessiu del dret i el foment de les emocions i baixes passions?
