Només cal sintonitzar una estona un canal com 13 TV per adonar-se que Catalunya no serà mai reconegut com un país per Espanya. L’entrevista recent que li van fer a Jair Domínguez n’és un exemple. Quan el periodista diu que Catalunya és un país, tot són riures de suficiència. Tant és que així ho considerin amb naturalitat Lluís Llach o Josep Guardiola, o que Josep Pla digués que el seu país s’estenia arreu on, quan deia bon dia, li responien: “Sí, sembla que fa bon dia”. Si el País Basc i el País Valencià no són països, com ho ha de ser Catalunya? Per a un espanyol mitjà, “país” no és una paraula polisèmica, sinó una realitat sòlida i indiscutible que equival al concepte d’Estat. Si no tens fronteres i exèrcit propis, no ets un país. Fi de la discussió.
2. Catalunya no és una nació
Si Catalunya no és un país, encara menys pot ser reconeguda com a nació per Espanya. La Constitució parla d’una nació indivisible, l’espanyola, i d’unes nacionalitats històriques que no concreta quines són. Parlar a la carta magna de nacionalitats històriques va ser un subterfugi per reconèixer l’especificitat d’alguns territoris pel que feia al passat, però sense conseqüències per a la construcció de l’Estat.
Durant la transició cap a la democràcia, es va considerar que Catalunya havia de cedir (encara més) identitat per integrar-se en un projecte polític superior. En altres paraules: calia renunciar a qualsevol idea de nació catalana a canvi dels suposats beneficis que es derivaven de dissoldre’s en una altra nació. L’espanyola, és clar.
3. Catalunya no és subjecte de sobirania
Catalunya, que no és un país ni una nació, no pot decidir per ella mateixa. Qualsevol decisió política catalana està supeditada a l’aprovació espanyola posterior, sigui per la via política (a les Corts Generals) o judicial (Tribunal Constitucional). Una excepció a aquesta regla general va ser l’aprovació del darrer Estatut d’Autonomia, tota un llei orgànica de l’Estat que va ser votada només a Catalunya. Tot amb tot, sempre es negarà que Catalunya pugui tenir sobirania.
4. Catalunya no pot tenir política exterior
Tant és que Catalunya hagi tingut política exterior durant segles. Avui dia hom vol desmantellar-la bo i integrant-la dintre de la política exterior espanyola. Per arrodonir l’equació, se’n vol vincular el desmantellament a una flexibilització de l’objectiu de dèficit. Tant se val que la despesa per habitant sigui una de les més baixes de les dites comunitats autònomes i que suposi un retorn en inversió considerable.
Però estem realment parlant d’una despesa sumptuària a mans d’un quantitat ingent d’ambaixadors? No exactament. El 2012, el personal de la Generalitat a l’exterior el conformaven 26 empleats: 16 a Brussel·les, considerada seu davant de la Unió Europea; 3 a París, 2 a Berlín, 2 a Nova York i 3 a Londres. Ara bé, que aquesta part ridícula dels 8.000 MEUR que l’Estat deu a la Generalitat sempre serà massa a ulls de Madrid, que no dirà res dels “ambaixadors” a l’estranger de les regions de Múrcia o d’Extremadura, que també n’hi ha.
El Diplocat, creat recentment, suposa el darrer intent català per explicar-se directament al món sense el biaix espanyol.
5. Catalunya no té dreta a l’autodeterminació
Al l’article 1 del primer capítol de la Carta de les Nacions Unides de 1945 es diu, textualment, que un propòsit de les Nacions Unides és el “respecte al principi de la igualtat dels pobles i del seu dret a la lliure determinació”. Però, és clar, Catalunya no és un país, no és una nació i segurament tampoc no és un poble (a Montjuïc hi ha un museu arquitectònic creat per a l’Exposició Universal de 1929, durant la dictadura de Primo de Riversa, que es diu El Poble Espanyol).
Per acabar-ho d’adobar, un altre argument per negar a Catalunya el dret a l’autodeterminació argüeix que va ser formulat pensant en els processos de descolonització.
[Si vols llegir 5 negatives en qüestió de llengua, clica aquí. Per a 5 cops de porta pel que fa a l’economia i les infraestructures, clica aquí.]
