1. No a la unitat de la llengua
Tant és que el criteri científic, com el de les 21 universitats de la Xarxa Vives (totes les de l’àmbit catalanoparlant) no tinguin dubtes que català i valencià siguin la mateixa llengua. En les discussions de barra de bar seguirà viva la certesa que el català, el valencià, el balear i el lapao són llengües diferents gràcies a la tasca de sapa constant d’un partit polític d’àmbit estatal i alguns aliats regionals com el PAR.
Que persones sense cap formació lingüística s’atreveixi a parlar de les varietats geogràfiques de les llengües és tan absurd com si es volgués determinar a cop d’enquesta si l’electró té càrrega positiva o negativa.
2. El català no serà llengua oficial de l’Estat
La desprotecció legal del català podria acabar-se parcialment amb una decisió agosarada: fer-la llengua d’Estat. No només d’aquells territori d’on és pròpia, sinó de tot l’Estat. Això faria, per exemple, que fos obligatori l’etiquetatge en català de tots els productes. Com a Bèlgica s’etiqueta en francès i neerlandès i a Suïssa es fa en francès, italià i alemany. Com que una decisió així milloraria sensiblement la salut del català, és fàcil d’entendre que mai no es prendrà a Espanya.
D’aquesta manera es podran succeir situacions grotesques com la desatenció a una pacient de Sanitas perquè l’informe estava en català o que Granini no etiqueti en català i sí en portuguès, malgrat que a Catalunya l’empresa ven cinc vegades el que ven a Portugal. És clar: el català no és obligat a l’Estat espanyol.
3. El català no serà obligatori a Catalunya
L’últim Estatut de Catalunya (2006) establia que “totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”. El Tribunal Constitucional, però, es va encarregar de posar les coses a lloc i desfer la equiparació perquè els catalanoparlants acceptessin amb esportivitat el desavantatge del català en el territori on és llengua pròpia. Tal i com havia passat l’any 1932 amb l’Estatut republicà: «Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional».
D’aquesta desigualtat jurídica neixen molts usos lingüístics que tendeixen a minoritzar el català. Una minoria de catalanoparlants és mantenidora (37,4%) i s’expressa sempre i amb la màxima naturalitat possible en la seva llengua. La majoria, en canvi, opta per la submissió lingüística. Assumeix la inferioritat legal i d’estatus de la seva llengua i, en conseqüència, es passa al castellà perquè l’incomoda el bilingüisme passiu o vol evitar el conflicte lingüístic.
4. El català no és la llengua pròpia de Catalunya
Un amic m’ho va dir amb claredat un dia: “Catalunya té dues llengües pròpies”. En aquell moment em va sorprendre aquella frase, ja que no li coneixia una especial sensibilitat cap a la variant de l’occità més meridional. I quan pensava que em diria que el català i l’aranès eren les llengües pròpies de Catalunya, em va dir que ho eren el català i el castellà.
L’assumpció que una llengua forana com el castellà és una llengua pròpia d’un territori és una contradicció per se. És com dir que el cranc autòcton i l’americà que ha envaït un riu des de fa dècades són espècies que cal protegir per igual. La que està en recessió i la que l’ha empetitit igualades per virtut de l’oblit.
5. No a la memòria històrica en qüestió de llengües
L’any 1933, l’Estatut de règim interior de Catalunya parla del català com a llengua pròpia de Catalunya. En aquell moment, el 87% de la població del Principat era catalanoparlant inicial i el 40% de població desconeixia el castellà.
Un elemental sentit de la justícia faria que les institucions de l’Estat vetllessin perquè la reculada que van significar el cop d’estat franquista i la posterior maltempsada fos reparada en tots els ordres. En l’àmbit lingüístic, això seria tant com reconèixer que el desconeixement del castellà a Catalunya hauria de ser tan normal com ho és a Itàlia o a França. Aquesta seria una realitat inassumible per Espanya, que sí que hauria de comprendre que a Catalunya el normal seria saber més català, força menys castellà i, signe del temps, molt més anglès.
[La primera part de l’article, referida a aspectes polítics i simbòlics, és aquí. La tercera, centrada en l’economia, aquí.]
