La realitat d’avui, per a l’Estat, està molt clara: Catalunya va plantejar un desafiament secessionista amb la celebració del referèndum de l’1-O i ha perdut la partida. És un fet passat, agua pasada, i ara només cal esperar-ne les lògiques conseqüències judicials, que pretenen ser exemplars. Els grans partits estatals –PP, PSOE i Cs– coincideixen, amb matisos, amb aquest plantejament, i fins i tot alguns partits que conformen l’amalgama de Podem subscriuen que Espanya ha de sufocar qualsevol vulneració del seu ordre constitucional.
Aquesta visió estrictament del conflicte com un afer intern espanyol es veu refermada quan els tribunals espanyols decideixen treure fora de la causa els polítics que no pot jutjar perquè es troben fora del país, als quals condemna ex ante a una mena d’ostracisme.
Mentrestant, a Catalunya, el sector sobiranista –una gran part de la població– considera que la partida no s’ha acabat, que la via judicial no s’exhaureix a dintre d’Espanya, sinó que té recorregut per Europa i pels organismes internacionals. Així doncs, res de game over, sinó més aviat “fi de la primera part”.
Tanmateix, aquesta visió catalana ja no forma part de la realitat d’avui, sinó que és una hipòtesi de futur, per a uns, i un mite, per als altres. I, en tot cas, cal partir de la realitat per intentar cercar una solució a l’atzucac en què ens trobem. I aquesta solució, al meu entendre, passa per abordar dos reptes i mirar de fer-los realitat.
Primer repte. Refer la unitat interna. Si el legítim partidisme s’anteposa a la unió de forces davant de l’embat de la justícia espanyola –que compta amb el suport explícit de tots els “constitucionalistes”–, poca legitimitat tindrà el moviment sobiranista per reivindicar més autogovern. Algun dia algun partit ens haurà d’explicar les raons profundes –no les excuses que dona– per negar-se sistemàticament ab initio de subscriure qualsevol plantejament a favor de la unitat, tot i tenir els seus principals líders a la presó o a l’exili.
Segon repte. Desvetllar l’opinió pública espanyola. Fins ara, el silenci dels intel·lectuals i de la societat civil espanyola davant dels fets de Catalunya ha estat aterrador. Només l’opinió publicada –tota ella bastant partidista–, alguns grups ultres i els balcons d’algunes grans poblacions espanyoles s’han manifestat explícitament en contra de les reivindicacions catalanes. Però, més enllà d’alguna protesta a Andalusia o algun manifest de juristes, es troba a faltar l’opinió de la gran majoria silenciosa de la societat espanyola i, és clar, davant l’absència per incompareixença d’aquest actor tan important per a tota societat democràtica, els poders de l’Estat segueixen avançant sense impediment en el seu objectiu repressor.
Si els poders fàctics europeus titllen sistemàticament el conflicte d’un afer intern i no aconseguim que la societat espanyola pressioni els poders executiu, legislatiu i judicial perquè es trobi una situació política –dialogada– al conflicte, Catalunya està literalment sola –i desunida– davant de la intempèrie.
Cal doncs, la unitat de les forces sobiranistes i el desvetllament de l’opinió pública espanyola per trobar una solució a l’atzucac català. Però, paradoxalment, això només es produirà si el partidisme polític perd pes en favor de les iniciatives de la societat civil. Tant a Catalunya, com a Espanya, com a Europa.
