Pocs dies enrere, la Revd. Libby Lane va ser la primera dona a ocupar una seu episcopal britànica, la d’Stockport, després que dos mesos abans el Sínode General Anglicà aprovés l’accés de les dones a l’episcopat. Aquest fet ens posa al davant la problemàtica de la dona al si de l’Església Catòlica i, en concret, la seva exclusió del sacerdoci i, lògicament, de l’episcopat.
A l’Escriptura, ni a l’Antic ni al Nou Testament, no trobem arguments o raons inqüestionables que avalin aquesta marginació de la dona a l’Església Catòlica que ha arribat fins al dia d’avui. Es tracta més aviat d’un assumpte vinculat a la història, de tradició mantinguda durant segles per l’Església de Roma. La direcció de l’Església medieval, formada per barons cèlibes, imposà finalment al segle XI la prohibició del matrimoni per a tots els sacerdots de l’Església occidental. Una prohibició que fomentà la creació d’un estament social dominant, compost per aquells que, havent rebut l’ordenació sacerdotal, eren tractats com si fossin possessors d’alguna mena de superioritat moral, per damunt dels fidels pertanyents a l’estament laïcal.
Si recorrem al pensament teològic, al que està en la línia de l’evolució i de l’anticipació del futur, ens trobem amb una encertada reflexió del prestigiós teòleg Hans Küng: “La llei del celibat obligatori no és una veritat de fe. Com a llei eclesiàstica introduïda al segle XI hauria d’haver estat abolida arran de les protestes dels reformadors del segle XVI. I amb més raó, encara, s’hauria d’haver debatut al Concili Vaticà II, en comptes de ser considerada tabú”. A l’actualitat, una important majoria de clergues i de seglars catòlics reclamen l’anul·lació de l’esmentada llei i, alhora, una clara rectificació de l’exclusió de la dona de certs ministeris eclesiàstics. Algú creu que aquesta exclusió la pot defensar avui l’Església mirant la realitat del Món?
És cert –no s’hi val a oblidar-ho- que a la dona se li ha anat donant més presència, més responsabilitats pastorals en el marc de l’Església Catòlica. Se li ha donat, però, més dignitat? Encara romanen prejudicis, encara persisteix com una mena de temor, no confessat, a l’ascensió de la dona al sacerdoci. Les jerarquies del catolicisme mostren una poc comprensible, i per ara insalvable, incapacitat de pensar a fons en els avantatges de la incorporació del gènere femení del Món a la tasca sacerdotal. No podem amagar, tanmateix, que l’elevació de la dona comportaria –algun dia comportarà- un canvi copernicà a les institucions de poder i comandament de l’Església. Aquest canvi és, ben segur, la raó fonamental de l’immobilisme vaticanista.
Em sembla un greu error –que, per cert, l’estament jeràrquic potser no ha avaluat mai- deixar fora del sacerdoci el cinquanta per cent de la intel·ligència, del sentiment i de l’energia espiritual humana de l’element femení de la Terra. La societat civil ja fa molt de temps que es beneficia de les aportacions de la dona en tots els àmbits: el cultural, el polític, l’economic, el sanitari, l’investigador, etc. S’ha demostrat que, amb paciència i amb fortalesa, la dona ha sabut conquerir els llocs més rellevants a totes les societats occidentals. I ho està fent també a les orientals.
Probablement, és gràcies a aquesta ascensió indeturable de la dona, que l’element masculí ha pres consciència que al marge de la dona no resulta viable cap evolució autèntica en cap àmbit de l’acció humana. M’atreveixo a dir encara més: sense la dona, sense la seva presència en tots els àmbits de decisió de les societats, no hi haurà un futur plausible per a la Humanitat. I potser tampoc per a l’Església Catòlica.
