No és que la nit de Cap d’Any m’entusiasmi. És d’aquelles dates en què representa que t’ho has de passar bé per força, la qual cosa no vol dir que s’acabin complint les expectatives, sinó que, sovint, en dista molt. Tot plegat és una mica frívol i la principal mostra és que individus que normalment ni et saluden pel carrer, ara, anant alcoholitzats fins a les celles, et desitgen un bon any nou efusivament. Coses de poble. Un altre punt negatiu de la nit és que qualsevol establiment aprofita per multiplicar els preus oferint el mateix producte, la qual cosa respon a unes lleis de l’economia que a dia d’avui encara haig d’entendre. Però bé, difícilment hi farem res.
Celebrar el canvi d’any vol dir celebrar el pas del temps, el que trobo força absurd. I no per ser absurd fa menys temps que ho fem: ho hem fet des de temps immemorials. Els solsticis centraven les gresques paganes, de les quals en són deutores moltes de les nostres adaptades hàbilment pel cristianisme. Els aniversaris són motiu de joia per a tothom, bufem espelmes, ens fem regals i anem sumant any rere any. Cap d’aquestes celebracions suposa un avenç substancial en el temps: entre el dia del propi aniversari i l’anterior només ha passat un dia, aquesta és la diferència. Però aquestes dates ens ajuden a anar posant unes senyals, unes fites, que ens ordenen la vida
Posem-nos una mica greus: les hores, omnes feriunt, ultima necat (totes fereixen, l’última mata). Fixem-nos en la tradició del barroc espanyol, tan obcecada a mostrar-nos que el pas del temps és inevitable i que la nostra vida no és més que una fotesa, una vanitat. Tempus fugit (el temps fuig). Vagin el Dijous Sant a Verges, a contemplar la Dansa de la Mort, i els ho explicaran. Com ja els he dit, celebrar el pas del temps és força absurd i, hi afegiria, temerari, veient-ne l’última conseqüència.
D’altra banda, hem de contemplar la possibilitat d’un món sense temps, quelcom, ara per ara, inabastable. Una sensació a la qual arribaríem -suposem- només essent immortals i gaudint d’una total ociositat. Aleshores és quan ens avorriríem tant que potser tornaríem a desitjar haver de mirar un rellotge. Així que, gaudeixin d’aquesta nit, celebrin el pas del temps i, sobretot, aprofitin-lo, que és allò més important i el que omple de gràcia qualsevol pas per aquest món.
