En una entrevista a ‘La Contra’ de La Vanguardia vaig llegir no fa gaire una expressió de Reinhard Selten, Premi Nobel d’Economia, que m’ha desencadenat algunes reflexions que poden resultar saludables i potser aclaridores. Deia Selten que “les xifres es poden negociar; els sentiments, no”. Ni sentiments, ni emocions, ni passions incontingudes han d’intervenir en cap negociació política, segons aquest eminent jueu alemany.
Que els sentiments no són negociables és el que, en tot el transcurs del procés sobiranista català, no ha copsat o no ha volgut copsar el govern espanyol del Partit Popular. Els governants actuals i la gran majoria dels polítics espanyols, tant de la dreta com de l’esquerra, no s’han adonat que a una part considerable del poble català li ha desaparegut de la ment i del cor la valoració d’Espanya com un indret on s’està bé, on es viu amb la sensació de ser a casa, on es practica la solidaritat recíproca.
El mandataris espanyols no perceben que un enorme contingent de ciutadans de Catalunya es consideren menyspreats, enganyats i esgotats de fer l’esforç de ser, amb normalitat, espanyols. No capten que l’ànima d’aquest immens nombre de catalans s’ha revoltat perquè pateix la percepció continuada de submissió a un poder polític que ja no sent com a seu, que qualifica d’aliè. Una ànima que, en projectar-se cap el futur, arriba a la conclusió que ja no pot seguir més a les ordres d’uns poders i d’unes institucions que es miren Catalunya només com un territori que cal conservar perquè produeix riquesa, però per res més. No els interessa, ni molt menys valoren, la seva trajectòria històrica, la seva secular cultura, el seu dret específic, la seva llengua mil·lenària. Pensen que si tot això que constitueix el nervi de la idiosincràsia catalana arribés un dia a desaparèixer, millor per a Espanya i per a la sagrada uniformitat elevada als altars.
Aquestes o semblants consideracions es feia, aviat farà cent anys, Francesc Cambó quan intentava fer veure als espanyols, sobretot a polítics i governants, que les màximes cotes d’autogovern eren compatibles amb la integritat de l’Estat. Tanmateix, quan després de “predicar” en converses i discursos la forma d’encaixar raonablement Catalunya dins d’Espanya, es quedava sol i en silenci, se li despertaven aquelles conviccions que diàriament comprovava, i escrivia: “No cal fer-se il·lusions ni cloure els ulls a l’evidència: la majoria dels espanyols castellans té, davant el fet diferencial català, latent o en plena eclosió, un sentiment assimilista (….) En la majoria, el sentiment assimilista pren, tan aviat com se li’n presenta l’ocasió, la forma d’una fòbia intensa contra Catalunya, que en uns l’educació pot encobrir, que en altres es presenta amb tota virulència.
És pertinent, i potser dolorós, adonar-se que han passat cent anys i que la situació de confrontació entre Catalunya i Espanya no ha canviat gens. Els sentiments, les emocions, les passions nacionals a Catalunya estan vives i no es negocien. D’altra banda, en el marc del poder polític espanyol, els prejudicis i la incapacitat per pactar una forma d’Estat satisfactòria per a les nacions que componen Espanya s’han perpetuat fins al dia d’avui.
És a dir: en aquest aspecte, estem igual que en la segona dècada del segle XX. Amb una diferència substantiva: que els catalans d’aquest 2014 se senten més forts que llavors per exercir el dret a decidir el seu futur.
