No coneixia Chesterton, però veient que diverses persones a qui respecto i admiro me’n parlaven tan bé em vaig decidir a adquirir-ne una obra. No em vaig plantejar gaire quina i passejant per una llibreria vaig trobar ‘Ortodoxia’. El vaig comprar i devorar les dues o tres primeres setmanes de juliol. No sé si us ha passat alguna vegada amb algun llibre, però des que el vaig acabar no he pogut deixar de pensar-hi. M’ha tingut atrapat.
Chesterton, brillant malgrat les divagacions, parla en el seu llibre sobre el mite de La Caiguda. És força insistent amb la qüestió, hi dóna voltes i força el lector a reflexionar-hi. A mi almenys.
Així que aquest estiu hi he pensat molt en el concepte de La Caiguda -o almenys en la intepretació que n’he fet. En la idea que la llavor del mal és, almenys en part, fruït de la relaxació dels valors. De una falsa immunitat al perill.
Escriu Chesterton sobre La Caiguda: “El cristianisme parlà de nou i digué: sempre he afirmat que els homes es desvien del camí recte; que la virtut humana tendeix per naturalesa a corrompre’s; sempre he dit que els éssers humans es perverteixen, sobretot els qui són feliços, orgullosos i pròspers”.
En un altre passatge, i parlant de les claus de l’èxit afirma: “Hem de tenir la suficient reverència per trepitjar temerosos la gespa, i el suficient desdeny per, arribada la ocasió, escopir a les estrelles”. “L’home ha de tenir la suficient fe en si mateix per viure aventures i dubtar prou com per gaudir-les”.
Seguiria citant altres parts del seu llibre però no vull avorrir el lector. La clau és, que mentre jo llegia aquestes línies, no podia deixar de pensar en el procés que viu el nostre país, i més concretament en la consulta que ha de decidir el nostre futur.
Hi pensava perquè a vegades tinc la sensació que des del sobiranisme donem per feta la victòria en la consulta. No creiem que el govern espanyol ens deixi fer-la, i estem constantment pendents de fer sentir el nostre crit de llibertat a tot el món. Però la consulta hi ha la sensació que la guanyarem sense problemes. No es qüestiona gaire.
Aquesta fe en nosaltres mateixos és fantàstica, i probablement es pot convertir en una profecia auto-complerta, però a vegades, pensant en Chesterton em pregunto si no ens convindria més tenir un punt de por a la derrota.
No parlo de una por que ens paralitzi, sinó una consciència de l’abisme que activi els últims ressorts mentals que ens quedin per activar. Que ens faci redoblar o triplicar esforços, no només a les xarxes socials (on no hi som tots els que hem de votar), sinó sobretot al carrer i entre amics, família i coneguts.
Sí, ja sé que tots fem tot el que podem. Però no em refereixo a això. El que vull dir és que hem de recuperar un cert sentit tràgic per respirar una darrera alenada d’aire que ens doni les forces definitives.
El sobiranisme no ha de menystenir els rivals, especialment Espanya. Si marxar-ne fos tan fàcil, els catalans ja ho hauríem fet en algun moment dels darrers 375 anys.
També els nostres polítics han de tenir ben present a Chesterton per no adormir-se amb la celebració de la consulta. Que ara les enquestes diguin que el Sí guanyaria, no vol dir que aquesta situació sigui permanent. La política canvia de pressa i en tres anys pot passar de tot. La plena articulació política del No només és qüestió de temps.
Crec doncs, que cal tenir en ment el mite de La Caiguda, mantenir-nos en alerta i renovació constant; recordar que la derrota encara és possible i actuar en conseqüència, és la millor manera de preparar-se per vèncer en la consulta. Tenint en compte com tenim el país, la victòria en aquesta batalla democràtica és, més que una opció, un imperatiu moral.
