El gran mite de l’origen a Occident és el llibre del Gènesi. En el marc del nostre pensament occidental, les escriptures bíbliques parlen de la Creació del món, del seu origen, de la generació de la vida que condueix a la generació de la vida humana, tot de forma poètica i succinta: només en sis dies, ja que en el setè dia el Creador va descansar veient que tot allò era bo: un repòs que, en sentit humà, mostra la necessitat de la contemplació entrant al temple interior, on el cel i la terra de l’ànima s’uneixen per pregar després del treball. És en l’espai de la interioritat on es viu l’experiència de la vida humana en tots els seus estadis, des dels més sensibles que passen pels sentits fins als més immaterials, espirituals.
La ciència, que és com un arbre l’edat del qual se sap per les anelles del seu tronc, ha trigat molts segles a saber que els sis dies inaugurals són una bella i gràfica metàfora dels milers de milions d’anys que la vida ha hagut de menester per manifestar-se en formes complexes fins a arribar a la vida humana, la vida amb consciència. No sembla que hi hagi contradicció entre la narració bíblica i la ciència més puntera. Tan sols s’aprecien formes d’explicar el que en realitat és encara un misteri que han volgut desvelar científics, filòsofs, teòlegs i, encara, poetes, ja que sovint la poesia es constitueix en una via de coneixement directe, com en una il·luminació, una revelació.
És des d’aquesta condició de poeta i científic que David Jou (Sitges, 1953) ha escrit un assaig destinat a ser de capçalera en el seu àmbit de pensament, i que s’intitula precisament Pensar la Creació amb el subtítol La sorpresa de la Raó divina. I és que qui escriu ho fa des de les cosmovisions científica i religiosa trenades amb bones dosis de filosofia existencial.
L’autor de Pensar la Creació (Albada Editorial), després d’uns il·lustratius capítols sobre cosmos i matèria, on amb una gran preparació humanística i científica ens parla de la cosmologia física del món, la contingència de l’univers i les matemàtiques, la immensitat i contingència de l’univers i la subtil rellevància de la vida, entra de ple en els saborosos capítols sobre vida i consciència que atenyen el lector directament. Es tracta de l’exposició d’un recorregut que va des de la vida i la seva evolució a la terra i al cosmos, a l’emergència de la interioritat i l’alteritat, així com va a les arrels de la religiositat, poua en el sentiment de la fragilitat de la vida i del planeta, i, encara, s’endinsa en el pensament de la vida més enllà de la mort. Totes aquestes reflexions de caire existencial i humanístic porten als darrers capítols, on David Jou es pregunta, i s’aproxima, al sentit de la Creació, preocupació metafísica des del moment en què els humans despertem a la consciència de ser-ho, ja des dels primers homínids que amb pietat enterraven els seus morts i en feien recordança, com en les genealogies que hem llegit en el relat bíblic, començant per les figures d’Adam i Eva, creats a imatge i semblança de Déu. Un Déu que David Jou concep com a Amor: «Fins aquí, en aquest llibre, gairebé no ha aparegut la paraula Amor. Fer intervenir l’Amor és un dels grans salts que cal fer per passar de la cosmologia física a la cosmologia religiosa, de la raó matemàtica a la raó teològica cristiana».
És en els darrers capítols de Pensar la Creació on el pensament de David Jou es mostra més personal i gosat intel·lectualment: en una genuïna aportació al pensament modern des de la fe, David Jou reflexiona sobre un Déu Amor, un Déu relacional. Justament les paraules primordials segons el filòsof d’origen jueu Martin Buber, són jo-tu. No ens podem definir a nosaltres mateixos sense la concurrència del tu, i Déu és el Tu per excel·lència i més encara si simbòlicament el veiem, sentim, com a Creador, com a Pare, com a Origen. El mateix Carl G. Jung, el més gran psicoanalista del segle XX, escriu: «[l’amor] és un dels mòbils més poderosos en els assumptes humans. Quan se’l considera ‘diví’, aleshores aquesta denominació se li aplica de ple dret, doncs és la força més poderosa de la psique a la qual sempre se l’ha anomenat “Déu”».
En el seu assaig, David Jou no obvia qüestions controvertides: per una banda adverteix de l’acció del mal al món, i per l’altra banda creu en un Déu com a salvació enfront d’un món immergit en el materialisme i el nihilisme. Com Ramon Llull o Teilhard de Chardin, David Jou sempre argumenta les seves tesis, les escriu des de la raonabilitat.
Donar raó és donar sentit, una baula fonamental en el nostre ésser humans tant com ho és també el factor sorpresa, ser capaços d’admiració i sensibles a la meravella. D’aquí ve la sorpresa de la Raó divina que desperta l’estímul intern, que invita a contemplar-la i a profunditzar-hi. Aquest és el camí que ha fet David Jou a Pensar la Creació: un llibre dens, si bé escrit amb una gran claredat narrativa, expositiva, que cal llegir a dosis homeopàtiques: en cada paràgraf l’autor va més enllà de la informació científica de l’univers que sorprèn i meravella, així com va més enllà de les idees i teoremes que suscita tot aquest saber fins arribar a la quàntica, per convertir-se en un convit a entrar en el territori espiritual de la interioritat on poder escoltar la ressonància d’aquest Déu que personalment David Jou enfoca en el seu dinamisme creatiu, evolutiu, en aquest Déu-Amor que mou la vida, el pensament i l’acció humana en totes les seves dimensions.
