L’octubre del 2018 el país vivia, encara amb commoció, el primer aniversari de la brutalitat policial, la violació massiva del correu postal, els escorcolls sense ordre judicial i el derrocament del govern català amb l’aplicació d’un 155 que va ser viscut pels catalans com un autèntic cop d’estat. Ho feia encara amb Junqueras, Romeva, Forn, Bassa, Forcadell, Turull, Rull, Sánchez i Cuixart entre reixes en qualitat de presos polítics per haver organitzat o participat del referèndum del 2017. Tot això, sumat a una radicalització temible de molts sectors de la societat espanyola, que va portar al lerrouxisme d’Albert Rivera i Ciutadans a unes expectatives electorals mai vistes i a l’extrema dreta de VOX a posar, per primera vegada, un primer peu a les institucions. Era una situació crítica, que havia portat a un trencament evident de confiances i relacions entre Madrid i Barcelona.
En aquell context, però, es va produir una de les primeres imatges significatives cap a la construcció de ponts de diàleg. Pablo Iglesias, líder d’Unidas Podemos, que llavors era el tercer grup del Congrés i una peça clau de la majoria que havia tirat endavant la moció de censura contra Rajoy uns mesos abans, visitava Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. La visita d’un líder polític espanyol a un centre penitenciari per debatre amb un pres polític, que a Madrid els mitjans titllaven dia sí dia també de “colpista”, era una imatge trencadora i poc imaginable un temps abans.
La reunió va acabar sense acords públics. De fet, el principal tema a tractar va ser que ERC aprovés els pressupostos generals de l’Estat pel 2019, i això finalment no es va produir. No obstant, aquest va ser un primer pas d’un procés lent i no pas absent de costos, però que amb el temps s’ha anat imposant.
El desembre d’aquell any, a Pedralbes, els governs català i espanyol reconeixien, per primera vegada, que existia un conflicte polític entre les dues parts, i que calia afrontar-lo políticament. Un relat que trencava amb el que fins aquell moment havien defensat tant PP, com PSOE, com C’s, que definia la situació com un problema de convivència entre catalans o, directament, com una qüestió delictiva que havia de ser resolta pels tribunals i el Codi Penal. Poc després, es posava sobre la taula per primera vegada la possibilitat d’acordar un mediador (el famós “relator”) entre les dues parts. Una via que, això sí, va naufragar perquè el PSOE va cedir a la pressió de la dreta i va aturar el diàleg durant mesos.
Caldria esperar fins després de les eleccions de novembre de 2019 per tornar a veure avanços, però finalment es materialitzava la reclamació de “Spain sit & talk”, que va inundar els carrers de Catalunya després de la sentència contra els presos polítics. El govern espanyol acceptava seure en una taula bilateral amb el govern català (allò que Carmen Calvo rebutjava al considerar que era “un formato propio de cumbres entre Estados distintos”). Els presidents Sánchez i Torra presidien la primera trobada de la taula de diàleg el febrer del 2020.
La pandèmia aturaria altra vegada els avenços, però acabarien arribant fites que, encara que a posteriori ens costi recordar-ho, en el seu moment varen semblar impossibles. A més d’assumptes de vital importància per la llengua, com el foment de la presència en un sector estratègic de consum cultural com l’audiovisual, Pedro Sánchez acabaria havent d’acceptar alliberar els presos polítics (deixant enrere el seu famós “cumplimiento íntegro de las sentencias”) i reformar el Codi Penal per derogar el delicte de sedició i modificar el de malversació, desposseint als tribunals espanyols d’una de les seves eines de repressió favorites i permetent el retorn d’alguns dels exiliats com Clara Ponsatí o Meritxell Serret amb la seguretat de no acabar a presó per les seves idees. En el cas de Serret, amb una especial significació en ser la primera persona (i, fins ara, l’única) que formava part del govern cessat pel 155 i que era restituïda en tornar a formar part de l’executiu català.
Tot aquest procés, com deia a l’inici, no ha estat senzill, i s’ha desenvolupat en mig d’un entorn complex. Per una banda, perquè ha calgut bregar amb un PSOE que tenia a la seva mà l’alternativa de les darreres escorrialles de Ciutadans, amb una Inés Arrimadas disposadíssima a que el seu regal de comiat de la política fos reduir el pes i la influència dels grups catalans. Per l’altra, perquè no han estat pocs els que, sigui per convicció o per conveniència, s’hi han mostrat hostils, i en cada un dels passos han carregat fort contra tots els avenços, presentant-los com a cessions inacceptables, sigui per excessives, segons uns, o per insuficients, segons d’altres. Malgrat això, ha seguit endavant, i els resultats, tot i que cadascú els pot jutjar com consideri, des d’aquella visita de Pablo Iglesias a la presó per visitar un pres polític com Oriol Junqueras, és evident que hi són.
Les eleccions del passat 23 de juliol han dibuixat, de nou, un escenari polític a Madrid que permet seguir amb l’estratègia del diàleg com a via per construir acords i aconseguir avenços. Aquesta vegada, amb dues diferències importants: la primera, a diferència del 2019, Sánchez i el PSOE no tenen el comodí de Ciutadans que els permeti tenir alternatives als pactes amb el sobiranisme, cosa que encara enforteix la nostra posició i, en segon lloc, que ara hi ha nous actors que, tot i mostrar-se durant molt temps escèptics amb la via de la negociació, fins i tot a voltes obertament contraris, de mica en mica comencen a fer les primeres passes per sumar-s’hi. La investidura de Francina Armengol com a presidenta del Congrés amb els vots de tots els partits sobiranistes catalans o la reunió de Carles Puigdemont amb Yolanda Díaz a Brussel·les així ho testimonia.
En aquests primers compassos, ja s’han posat sobre la taula qüestions que, com en molts altres temes que ja hem repassat, fins fa ben poc eren inqüestionables per l’Estat. De l’absoluta impossibilitat d’utilitzar el català al Congrés que el PSOE postulava fins als últims dies de presidència de Meritxell Batet (recradant el “pinganillos en el Congreso, ni hablar!” que Rubalcaba va espetar a Joan Tardà fa una pila d’anys) hem passat a la possibilitat que, per fi, els catalanoparlants puguem ser representats en la nostra llengua a les institucions de l’Estat i de la Unió Europea. Un inici que, espero, sigui el presagi d’una nova legislatura amb resultats productius d’una estratègia que va començar en una sala de visites de la presó de Lledoners i que, malgrat tots els obstacles i els costos, el temps va demostrant que és la millor.
