El got ha vessat. Com és ben conegut, integrants del sector crític d’Unió hem seguit l’exemple del batlle de Vic i ens hem donat de baixa del partit. Ja no podíem més, estàvem passant massa vergonya.
Tenim prou càrrega de treball en aquests moments crucials, en què volem ajudar el President Mas a emancipar el nostre país, per perdre el temps en estèrils batalles internes.
Als catalans ens ha costat trescents anys d’humiliacions arribar fins aquí, a aquesta oportunitat històrica, per tolerar que ens traexin des del mateix nucli dur del lideratge nacionalista. Els membres del Col·lectiu El Matí ens hem donat de baixa d’Unió per impedir que botiflers parlin en nom nostre.
Se’ns gira feina. Hem d’explicar al món que Catalunya el 25-N va dir que vol tenir un Estat propi, i hem d’aconseguir que la comunitat internacional ens aculli. Hem de treballar barri per barri, amb els resultats de cada col·legi electoral a la mà, i guanyar el terreny que ens falta, sobretot al Baix Llobregat i al Vallès, per reblar la victòria a la consulta per l’autodeterminació.
Aquesta Unió no ens hi pot acompanyar.
Unió ha esdevingut com Bielorrússia. Per molt que ho intentéssim els independentistes no hi teníem res a pelar: tothom té càrrec allà dins!! Parafrasejant Joan Sales, després de 30 anys, els sobiranistes d’Unió volem deixar de ser imbècils i no fer més de pàtina democràtica d’un règim tort i pervers.
Feia molt de temps que llançàvem SOS a Convergència. Necessitàvem que el germà gran actués, però ells consideraven que no era mai el moment de tocar aquest invent (ara engendre) anomenat CiU. I en el pitjor moment va i els explota el míssil Duran a la cara. Avisats estaven.
L’última oportunitat fou en ocasió de la confecció de les llistes electorals. Tot eliminant Vila d’Abadal i qualsevol altre cap pensant del cupo d’UDC, la direcció del partit deixava el terreny aplanat per al més rastrer xantatge polític, que ha arribat puntualment, massa puntualment.
Els que es proclamen sobiranistes entre les senyores i senyors diputats electes Joana Ortega, Núria de Gispert, Ramon Espadaler, Marta Llorens, Toni Castellà, Toni Font, Josep Maria Pelegrí, Cristina Bosch, Elena Ribera, Xavier Dilmé, Anna M. Solé, Mercè Jou i Joan Sardà no s’han mullat mai quan de veritat calia. Per què permetre que els principis s’interposin entre un càrrec i jo?
Ara aquestes senyores i senyors tenen l’oportunitat de fer honor al programa amb el que es van postular davant del poble català, declarant llur suport a l’Estat propi i llur fidelitat al cap de llista darrera del qual foren còmodament elegits. Mas o Duran, vosaltres escolliu. L’un és el líder de Catalunya i l’altre viu l’ocàs infame de la seva truncada carrera política. Decidiu-vos.
Per part nostra, tornarem. Seguim sent democratacristians i seguim sent patriotes. No ens retirem, ens enretirem per agafar embranzida.
Erika Casajoana
P.D. La carta setmanal del President del Comitè de Govern del 7.12.12 és senzillament surrealista. Se situa al bell mig del panorama polític, ni blanc ni negre sinó gris, com si UDC no hagués anat a unes eleccions no fa ni quinze dies amb un punt únic al programa: Estat propi.
