No criden gaire l’atenció les coses que dic, en sóc ben conscient. Són, però, les que m’agraden. I, així, la setmana passada esmentava aquí mateix el professor García Gual, filòleg. Em sembla un savi i ja sé que aquestes coses de la saviesa no criden gaire l’atenció general. Preferim segurament tota una altra mena de polèmiques -sobretot que siguin ben actuals i, si pot ser, que apel·lin el morbo. I no sé si fem bé. Sense canvi cultural no crec que pugui haver-hi canvi polític. Carlos García Gual (Palma de Mallorca, 1943) explica al seu llibre “Sobre el Descrèdit de la Literatura i altres avisos humanistes”, que Península publicà en castellà l’abril del 1999, les raons del pessimisme en què viu, un pessimisme ben actual per cert. Parla del pragmatisme galopant d’aquesta societat a la recerca tan sols de benestar econòmic i de la cultura contemplada també només des d’aquest vessant econònic, iva cultural, rendiment dinerari de la cultura, etc. Diu que potser sí que es venen més llibres en dispositius diversos, però que en el fons la gent llegim menys, tal vegada novel·letes i coses lleugeres just per passar l’estona i para de comptar. Assaig i llibres de més nivell, poquíssim, gairebé gens. Explica també coses dels seus estudiants, uns estudiants que rep ja a segon o tercer de carrera. Llegeixen poc els estudiants i tendeixen a pensar, a més i equivocadament, que tota la saviesa és a Google. Diu que dóna per suposat que aquests estudiants, quan arriben a 2n o 3r de Clàssiques, hagin ja llegit, i per tant coneguin, una sèrie de llibres bàsics, però que no és així. Diu que li han arribar a dir, i me’l crec, que no hi ha dret a fer llegir la Ilíada senzillament perquè és massa gruixut. ¿Clàssiques, dius? ¿On vas a parar? ¿Quin interès vols que tingui tot això avui? Clar, clar, perdó. Els bàrbars sempre són altres, els vençuts pel pas del temps. Sinó que el temps no passa. Som nosaltres que passem a través d’ell, immutable. Els bàrbars encara hi són. I el que et dic és que ens cal molta més filologia, molta més. No pas per vèncer el temps, ans perquè s’obrin les portes d’aquest presó intel·lectual de viure tan sols el present i prou. I si, per exemple, vols llegir Rimbaud, com a mínim fes el favor d’aprendre francès.
