Per què serà que els textos més importants, els indispensables, tan sovint se’ns fan presents de dos en dos i acostumen a ser, entre ells, completament incompatibles? ¿Quantes vegades no ens ha passat que l’atzar, és a dir, Déu, ens proporciona, en un mateix instant de la nostra vida, “Oráculo manual y arte de prudencia” i “Les Provincials”; Hannah Arendt i Carl Schmitt; Borges i Canetti; Espriu i Fuster, Pla i Dostoyevski, Goethe i Shakespeare i tants i tants altres? Probablement per dues raons. En primer lloc, per posar a prova la nostra (im)paciència i, en darrer terme, per posar a prova les nostres (in)seguretats, amb la certesa que tant aquella com aquestes s’enfortiran si en sortim airosos, el que succeeix gairebé sempre; no en va el nostre poble és curull de gent responsable i treballadora que no defalleix a la primera dificultat ni es deixa vèncer fàcilment per les proves, humanes o divines. Aquí tenen en Vila d’Abadal, aparentment aculat per aquesta senyora tan farisaica i arrugada que, per tal de satisfer el seu amor propi, ha de guanyar sempre per sis a zero; una senyora que es creu posseïdora de la razón de Estao quan, en realitat, no posseeix res més que la sinrazón i aquella supèrbia tan castellanes. El temps pot estirar-se i arronsar-se, ben cert; però encara hi ha una cosa que s’estira i s’arronsa més que el temps, en funció dels interessos espuris dels funcionaris castellans, conservadors o progressistes, que viuen i treballen a Catalunya: l’autonomia municipal. Quan governaven els altres, vinga autonomia municipal; aleshores tot valia per minar l’autèntica autonomia. Ara gairebé no se’n parla. Ni l’àrea metropolitana no restituiran. Al final, amb la modificació puntual d’un únic article d’un únic reglament tot s’haurà acabat com per art d’encanteri. Mentrestant l’objectiu és un altre: vincular la democràcia cristiana amb la xenofòbia. Però no es preocupin. Ja veuran que, quan agafi embranzida, en Vila d’Abadal els escapçarà a tots; bon un aquest per deixar-se arrambar. Només cal esperar. El pas més important ja ha estat donat.
Què en pensen de les proves de Déu? Nadie rebaje a lágrima o reproche –diu Borges- esta declaración de la maestría de Dios que, con magnífica ironía, me dio a la vez los libros y la noche. Una vegada més em trobo en un d’aquests impasses tan complicats i, per acabar-ho d’adobar, amb el record inesborrable d’un recent cap al tard a Tübingen, a la vora del Neckar, amb el sol esllanguint-se entre els desmais, enllà de la torre Scardanelli. Els aneguets, totalment indiferents a les discussions trinitàries, es deixen endur pel corrent, riu avall, amb absoluta indolència, fins el mateix caire de l’assut; quan la caiguda sembla ja inevitable els surt el nervi i una corredissa inesperada els remunta fins on jo sóc, pràcticament sense enlairar-se del llis, bo i deixant rere seu un solc tan fràgil i fugaç com el més abrandat odium theologicum. Els animals són així de sorprenents. Els homes som així d’encaterinats i tossuts. Les dones no tant (algunes més que els homes). La germana Forcades és aigua fresca.
El jardí de la Hölderlinturm presenta un avançat estat d’abandonament; a frec, el Neckar llisca mansament, a diferència del Danubi, i em retorna a la infantesa, quan la meva mare em duia a la vora del riu de la meva vila natal, encara avui d’aigües cristal·lines, a tirar-hi pedretes; aleshores no havia perdut la innocència. Qui primer em parlà de la contrictio cordis fou la meva tieta, als sis anys, quan ens preparava, a tots els nois de la vila, per a la primera comunió. La catequesi ens la feia a l’església parroquial; la mateixa església en la que, pocs anys després, transcorregueren totes les històries de Don Camillo, si més no en la meva imaginació. Ella no va estudiar mai a Tübingen ni a Barcelona ni enlloc, però la diferència entre la contrició i l’atrició se la sabia de cor. No entenc per què ara n’han de dir autocrítica; fins i tot alguns religiosos. Creuen vostès que els creients hem d’utilitzar aquest mot tan petulant? No seria millor reservar-lo pels polítics? Aquests si que la fan bé l’autocrítica, i tant! Per a ells l’autocrítica no és mai una disculpa; és una exculpació. Qui s’exculpa no s’inculpa, i qui no s’inculpa no es pot disculpar, puix que no assumeix la responsabilitat dels seus propis actes com exigeix Kant; per tant, no pot ser perdonat ni absolt. Com a màxim pot ser indultat. Així ho aprenguérem a Tavertet en els darrers anys 80.
Som-hi, doncs. Tenim, d’una banda, l’ínclit articulista Josep Maria Huguet, que acaba de publicar un important article en tres lliuraments (Qüestionant el relativisme); la tercera entrega encara no ha arribat, però no es preocupin que ja la comentarem. L’Huguet encarna la serenitat i el savoir faire que, a la callada, va amarant les nostres opinions. Se’m permetrà, doncs, que insisteixi en el sentit de l’al·ludit article i fins i tot en qüestioni algun detall. És cert que la fe cristiana es mou en el pla de la veritat; no és un mite ni res que se li assembli. Per tant, és incompatible amb la lògica del “com si”. Crec que l’encerta Huguet quan afirma, de la mà de Rodríguez Luño, que la fe cristiana es dissol si en el pla teòric s’evadeix la perspectiva de la veritat, segons la qual els qui afirmen i neguen el mateix no poden tenir igualment raó, ni poden ser considerats com a representants de visions complementàries d’una mateixa realitat. Crec que continua tenint raó quan, en el marc del denominat “relativisme ètic-social” conclou, de la mà d’Habermas i Nino que, si històricament l’Església s’excedí sacrificant la llibertat a l’altar de la veritat, ara el món s’està excedint en el sentit invers. Bé, això és el que toca. Ja ho digué Jordi Galí: els tres grans factors que cal considerar en els fets històrics són l’atzar, els condicionaments del passat i la llibertat humana. Per tant, i em sap greu per l’Huguet i per a mi mateix, cal concloure que, ens hi posem com ens hi posem, tenim les de perdre, no només perquè el relativisme gaudeix de la immensa legitimitat que li proporcionà la intransigència secular dels catòlics -de Machado a Unamuno, de Josep Mª Castellet a Joan Fuster, la intel·lectualitat seriosa porta decennis negant l’existència de veritats universals i perennes-, sinó també perquè la crisi que estem patint, ens advertí Lluís Duch fa més de vint anys com tot seguit veurem, no és únicament una crisi econòmica, sinó una crisi substancialment espiritual i, en conseqüència, de civilització i de paradigma. Això vol dir que, amb l’ensulsiada, tots perdrem el mateix: tot, per bé que els qui en som conscients la viurem, l’estem vivint, d’una manera més amarga. Des d’Edward Gibbon pressentim que una civilització que es construeix en dos mil anys pot destruir-se en tan sols una generació.
A l’altre extrem del cabdell trobem el benedictí Lluís Duch la lectura del qual sempre és una aventura en el sentit literal del mot, puix que mai no saps per on et sortirà. En més d’una ocasió m’han torbat les seves paraules, per què no admetre-ho? A Joan Fuster li passava que, després de veure una obra de teatre d’Espriu, havia de córrer a la primera expeneduria d’alcohol per reconciliar-se amb la vida; així ens ho explica, almenys. A mi em passa el mateix amb Lluís Duch, per bé que la meva reconciliació immediata, més que amb l’alcohol, es produeix amb Pascal, sant Agustí, mossèn Cinto, Chesterton… i amb el mateix Lluís Duch, uns quants dies després. Quan menys hi penso, aleshores apareix la llum i, amb ella, la comprensió del significat dels seus mots sempre tan difícils. Lluís Duch calça llarg, tan llarg que necessita ser paït; i per pair-lo cal tenir un bon païdor. Els recomano que no formulin mai un judici de valor respecte de la seva obra abans de quinze dies, pel cap baix, després d’haver-la llegit. Altrament corren el risc de ser injustos. Fa poc vaig recuperar de la prestatgeria un llibre seu del 88: “Pregar en temps de crisi”, i em sorprengué la seva profètica lucidesa, sempre des del meu irrisori punt de vista, esclar, quan desgrana els seus arguments des d’una honestedat fora de tota sospita, com si el llibre hagués estat escrit la setmana passada. Des d’aleshores Lluís Duch ha evolucionat molt. Potser d’aquí a vint anys, si Déu vol, m’agradarà “L’ambigüitat de la puresa”; potser no l’he acabat d’entendre, o potser no anava adreçat estrictament als creients.
Per al Lluís Duch de “Pregar en temps de crisi” el paradigma cristiandat ja no és possible; això també ho aprenguérem a Tavertet: havia d’ésser substituït pel paradigma cristiania. Per tant, atenció amb la crítica a la denominada “teologia del pluralisme religiós”. Crec poder afirmar –i sinó, corregeixin-me- que el pluralisme de les religions és ja una realitat de fet i de dret. Crec –i si m’equivoco em corregeixin- que l’ecumenisme no es troba gaire lluny de la concepció de totes les religions com a veritables. Dic veritables, no vertaderes, que no són adjectius exactament sinònims; mentre que en el primer pesa més el component ad extra, que enllaça amb el concepte “llibertat” tal com l’expressa Huguet, en el segon pesa més el component ad intra, que enllaça amb el concepte “veritat” també tal com l’expressa Huguet. En qualsevol cas la síntesi és possible, si més no a mi m’ho sembla. Si en l’anterior distinció he incorregut en mistificació, mistagògia, o hipocresia haurà estat indeliberadament. Des de Nietzsche –i Raimon Galí- sabem que obscur i tèrbol no són sinònims, de la mateixa manera que ambivalència no equival a ambigüitat: es pot ser obscur, mai tèrbol; es pot ser ambivalent, mai ambigu. El que no tinc tan clar és com farem aquesta transformació; potser ja l’estem fent sense adonar-nos-en. No ho sé. Només sé que Lluís Duch hi tindrà molt a dir; no en va el teòleg dóna molta importància al present. Hem de basquejar-nos, diu, deixar-nos interpel·lar, donar resposta a l’instant present, a l’aquí i ara (…). Molts neguits, intoleràncies, frustracions, desamor, odi, incapacitat de compassió, bel·ligerància contra un mateix i contra els altres, s’originen en el fet que no vivim el present, que no estem disposats a prendre-nos-el seriosament, responsablement. Per a Lluís Duch totes les generacions experimenten aquest mateix desassossec respecte del present, per causa dels nous reptes que imposa. A vegades, darrere de la recepta planiana “així ho he trobat, així ho deixaré” s’hi pot ocultar un cofoisme; no sempre. La immigració exigeix de nosaltres una ment oberta, ja que no la podem evitar. I fins i tot sentit de l’humor, com ens aconsella Lluís Duch. Si algú ens podia convidar a afrontar-la amb el cor obert, només podia ser ell, el que no treu mica de legitimitat a la decisió d’en Vila d’Abadal. Algú havia de dir prou a aquest experiment que estan fent amb nosaltres des de Madrid. Sembla com si una ment perversa s’estigués preguntant: a ver hasta dónde aguantan estos catalanes.
El sol s’ha colgat a Tübingen i encara ens queda el camí de retorn a Ulm. Em desentenc de la ruta. El navegador fa la seva feina, aparentment, fins que em trobo davant l’aeroport d’Stuttgart i constato que hauria arribat abans si m’hagués deixat guiar per la meva intuïció, com els aneguets del Neckar. Qui sap. La resta ja la coneixen. La resta és fum.
