L’independentisme no surt de la seva desfeta des de que, a l’octubre de 2017, va aplicar-se l’article 155 de la Constitució Espanyola. L’empresonament dels nostres presos polítics va suposar el final de la part més amable del procés: la sortida del conflicte mitjançant el diàleg i el pacte. Les pors dels representants i la pròpia estructura interna dels partits va fer que aquests modifiquessin les seves trinxeres inicials; tots van preferir bunqueritzar-se i preocupar-se, només, pels seus. A dia d’avui en paguem les conseqüències en forma de voràgine repressiva.
El moviment viu una situació que a llarg termini només pot derivar en dos escenaris: la cohesió o el trencament. Enmig de l’èxtasi boomer sobre la taula de partits i el perill de les xarxes socials a l’hora de fiscalitzar els nostres polítics vivim un dia a dia que constantment retroalimenta aquestes idees. Per bé o per malament serem testimonis d’una major cohesió o d’un trencament total, així que es fa necessari posar els problemes sobre la taula. Deixar-los podrir només crearà monstres.
S’ha de reconèixer que a l’independentisme li falten nous lideratges. De la mateixa manera que ningú s’enganya pensant en una secessió pactada, ningú amb dos dits de front pot negar que falta una figura capaç d’aglutinar gent de tots els cantons. Els partits del 155 estan ben tranquils mentre JxCAT i ERC es dediquen –només a la Generalitat- al joc del trasformismo. L’enfocament a curt termini ha donat peu a una falsa batalla per l’hegemonia política que ha supurat a les xarxes socials: dia sí i dia també ens trobem a alts càrrecs insultant-se als uns als altres i preocupant-se per les seves minses parcel·les de poder. Sense filtre i sense tallar-se. Ja no parlem dels comptes B i de l’assetjament selectiu que han patit algunes persones. Tot això només dóna peu al trencament.
A tots ens agradaria veure a Junqueras passejant lliurement per Can Ros o a Puigdemont pel Parc de la Devesa. La realitat és que no poden fer-ho. Per més o menys facilitats que tinguin –malgrat la seva situació- és complicat dirigir un partit a distància o en privació de llibertat. Bàsicament perquè no hi ha els mecanismes suficients per fer-ho. Les cúpules són un reflex de dues formacions de govern que no s’han preparat per funcionar en un estat precari. Haurien de refer les seves estructures i promocionar nous lideratges. Aquesta afirmació també és extensible a la CUP: per moltes assemblees que facin (que normalment fan impossible la conciliació laboral i familiar) no seran forts fins que funcionin amb un esquema més vertical i amb major democràcia directa. Els anticapitalistes corren el risc –en un escenari de cohesió o de trencament- de quedar-se en terra de ningú.
És evident que no hi ha un guió marcat cap a la independència. Si bé és tècnicament impossible controlar-ho tot (els canvis històrics tenen com a problema principal la manca de control quan es produeixen) sí que es poden fixar unes bases o calendaritzar-les per tenir una columna vertebral amb la qual partir. La política de pactes de tots els partits independentistes intoxica les relacions que tenen entre ells. El més primordial, si es vol distensionar tot internament, és que JxCAT reverteixi el pacte a la Diputació de Barcelona amb el PSC i que ERC deixi d’apuntalar el govern del PSOE a Madrid. No s’ha de cedir poder a qui persegueix la ciutadania i no hi ha excuses que valguin. Igualment tant JxCAT, ERC i la CUP haurien d’allunyar-se dels pactes locals i comarcals on està pel mig qualsevol partit del 155. Tots ells retroalimenten la toxicitat i no portaran a cap resultat tangible per a qui els defensi. Un cop revertits aquests pactes haurien de jeure a la mateixa taula i parlar obertament sobre quins objectius volen assolir, amb qui i en quina data.
L’ANC i Primàries també s’ho haurien de fer mirar. Els primers haurien de tenir clar quin paper volen jugar. No és normal que l’Assemblea sigui un proxy de tots els partits polítics, doncs acaben entrant en una esquizofrènia que els mou entre ser l’agent antistablishment o donar suport a tot el que facin els partits de govern. No posicionar-se acabarà afectant sobre el lideratge i el futur d’aquesta entitat. Primàries també mimetitza els mateixos mals: ha de d’escollir entre aspirar a ser un partit bisagra que defensi posicions de consens o tirar per la via antistablishment i –voler- ocupar bona part de l’espai de JxCAT i ERC.
És innegable que l’independentisme necessita sortir de l’atzucac. Les decisions que puguin prendre’s els propers mesos marcaran part del futur del país. Personalment crec que la cohesió és un punt important si realment volen sobreviure. Si es produeix el trencament, però, serem testimonis d’un sistema de partits que es regenera. Això no implica que el resultat sigui ni millor ni pitjor. Res assegura que en un sistema de partits volat pels aires es pugui arribar al consens necessari per assolir la independència. Sigui com sigui, davant dels nombrosos dubtes que em presenten ambdós escenaris, ens divertirem.
