La corrupció ha arribat a uns nivells inaguantables, en una dinàmica de confusió entre allò públic i allò privat. Així, no sembla gaire de rebut voler socialitzar les pèrdues com en el cas dels rescats als bancs, retallant i oblidant els drets de les persones. La casta extractiva i xucladora ha estat detectada per la societat i aquesta, amb coneixement de causa, no vol continuar subordinada a un personal que s’ha aprofitat fins al punt de robar tant que fins i tot alguns ens volen robar l’esperança, en especial de les noves generacions.
L’Estat aleshores no exerceix un poder polític hegemònic i sobirà, condicionat com està a tantes accions d’elits extractives, i oligarquies que s’han destapat. Tindrà força coactiva però li manca legitimitat. I les grans paraules no interessen ningú, com la sobirania nacional de la que diu el president del Govern que no pot disposar… L’Estat no canalitza la participació democràtica, dominat com està per l’oligarquia governant.
Algú pensa que apel·lar a la sobirania nacional, com a gran paraula pot solucionar alguna cosa? Avui aquest concepte no existeix en el si de la Unió Europea, i menys en la zona euro, i encara menys en l’actual escenari de crisi del “deute sobirà”, que ha de ser ajudat per les instàncies supraestatals. Els anomenats “mercats” ens governen sense gaire capacitat estatal per a reaccionar a les maniobres que operen, sempre amb una considerada manca de cintura dels responsables polítics i amb la mirada entre escèptica i incrèdula de la ciutadania. Avui la política s’ha convertit en la incapacitat per a gestionar el benestar, en la dificultat per a crear condicions de transformació social, tot marcat per la llosa del deute públic o privat, fins uns límits insostenibles. Les persones han passat a ser “persones amb hipoteca” i “ciutadans amb deute”. Un deute que també és sobirà, però les persones no! La política s’ha substituït per l’economia. Tot està condemnat a aquesta transformació.
Han fallat tots els controls? El poder s’ha desbocat? Una immensa crisi moral s’ha apropiat de tos nosaltres. Potser el relativisme moral s’ha expandit fins a límits insospitats. La realitat és que avui no sabem què vol dir complir la llei, actuar segons la constitució, viure en un Estat de Dret; la seguretat jurídica ha desaparegut davant l’empenta del decret llei com a vehicle d’imposició d’una majoria absoluta del PP que no se sap on ens porta. Mentre tant, l’atur, l’economia submergida, el creixement de les desigualtats, l’exclusió social, la picaresca, el quixotisme, s’estenen arreu.
Espanya ha fracassat en la creació d’una unitat nacional, de forma pacífica i democràtica, i la tensio nacional amb Catalunya ha crescut aquests darrers anys. L’encaix de Catalunya en el si de l’Estat espanyol és un tema sempre pendent quan hi ha llibertat i democràcia. Seguim igual, segle rere segle. L’autonomia de Catalunya ha estat un gran pas endavant però s’ha quedat curta, perquè no es reconeix el seu fet diferencial. Espanya mai podrà ser plurinacional. No es vol. Això fa créixer l’independentisme. En l’actual època de crisi, el projecte de la independència de Catalunya dona esperances a molta gent. Benvinguda sigui, si serveix per a construir una nova comunitat des de valors compartits. Els valors heretats del model de la transició dels anys setanta del passat segle, s’han enfonsat i amb ells la qualitat de la democràcia.
Caldrà definir moltes coses. Primer caldrà determinar la voluntat de ser, després que ens deixin ser. Per a mi, però, el més important és construir comunitat, des del respecte a les persones i llur dignitat. I això, com la vida mateixa, sempre està en construcció, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. E dilema és: si no tenim nació per a que volem l’Estat? Per arribar a on erem no calen tants esforços.
El gran repte és la qualitat humana de les persones. I per allò que estem tractant aquí la cultura democràtica. Tot i que s’ha dit que la democràcia pot existir sense demòcrates, on hem arribat és precisament a la conseqüència d’aquest principi. I per a que no es repeteixi mai mes cal assumir la cultura democràtica, la de la tolerància i el respecte, la que no faci possible la dictadura d’una majoria perquè es plantegi el diàleg i la cerca de la convivència. No cal dir gaire coses més: si la gent és demòcrata i allò que està bé resta mínimament fixat, la civilització s’imposarà a la barbàrie.
La llarga crisi que estem vivint, a Catalunya també, ens ha de fer esperonar per a treballar per un nou nacionalisme personalista, basat en els valors de la persona com a constructora d’una comunitat de la que se senti membre, en el context de les identitats múltiples. Així Catalunya serà un subjecte polític, plenament nacional, i si pot ser -tant de bo- sobirà. Un subjecte polític interdependent amb d’altres en el si de la Unió Europea. Una subjectivitat col·lectiva que només tindrà qualitat humana si la persona s’integra a la nació des de l’amor cívic.
