Les línies que segueixen parteixen d’una perplexitat: és possible un sistema democràtic sense demòcrates? Pot subsistir una democràcia sense cultura democràtica? En el cas espanyol em sembla una pregunta molt adient pel col·lapse institucional al que, al meu parer, ha arribat l’Estat espanyol, per una corrupció sistèmica, una crisi econòmica deshumanitzadora, unes tensions territorials injustes, un descrèdit majúscul de la política, que fan inviable l’Estat sorgit de la transició. La Constitució espanyola de 1978 es vol interpretar a parer d’alguns, des de la concepció del madrilenyisme polític com una constitució totalitària i inquisitorial, en la que determinats elements metafísics com la unitat nacional o la sobirania nacional espanyola són concebuts com elements apriorístics, immutables, no interpretables, no adaptables a les circumstàncies. I així, proposar de fer una consulta sobre la voluntat del poble de Catalunya d’esdevenir un nou Estat, es un anatema propi de la més gran de les heretgies. Ni la llibertat d’expressió (i de consciència) d’una majoria del poble de Catalunya expressada a les urnes i mitjançant el Parlament, sembla que tinguin cabuda en aquesta concepció. La paraula “inconstitucional” és un mot màgic que serveix per a ignorar el debat polític, per fer veure que no hi ha cap problema de fons estructural, i en el cas que ara analitzem, per ridiculitzar o menystenir els partidaris del “dret de decidir”. En el fons, sota aquesta mentalitat rau una manca radical de concepció democràtica. Qui pot tenir por de fer una consulta, si és demòcrata?
De fet, la concepció totalitària i inquisitorial de la Constitució, fins i tot la concepció d’una mena de purisme constitucional va ser elaborada pel think tank popular, la FAES, quan va adaptar el “patriotisme constitucional” d’ Habermas, profundament republicà en la formulació originària, en un pamflet per tal de fer de la Constitució una “arma arrojadiza”, en contra del nacionalisme basc, amb èxit durant la frenada en sec que el govern del PP ( amb el suport gustós del PSOE) li va fer al Plan Ibarretxe. Curiosa interpretació de la Constitució, per a excloure els nacionalistes “perifèrics”, de per si ja de segona categoria, a irrellevants boixos, o gent sense sentit, amb pretensions necessàriament inconstitucionals. Tot en nom d’una idea tancada, excloent i abusiva de la Constitució.
Aquesta idea de Constitució, en la lògica antidemocràtica, sembla que retorna a la ment dels governants madrilenys, ara amb el procés sobiranista obert després de les eleccions del 25 de novembre de 2012 a Catalunya. Es una concepció d’un constitucionalisme militant, agressiu, que no deixa gaire marge a la dissidència, com es demostra en la voluntat d’impugnar per la via de l’art. 161.2 CE i el títol V LOTC la declaració del Parlament de Catalunya en relació a l’afirmació sobirana del poble de Catalunya. No hi ha la més mínima “deferència” al Parlament, pilar del constitucionalisme democràtic, i el centre de gravetat se situa en el Govern i en el Tribunal Constitucional, jurisdiccionalitzant la política, per no dir, destruint-la, i convertint-la en objecte dels tribunals i especialment del Tribunal Constitucional, de trajectòria penosa en relació a Catalunya a partir del procés que portà a la sentència contra l’EAC. No es recorda, així, que la interpretació de la Constitució, en la mesura que té molt a veure amb la Llibertat política s’ha de fer des dels paràmetres del “favor libertatis” i no des del dogmatisme metafísic dels grans conceptes com la sobirania nacional, la unitat d’Espanya o d’altres, que en tot cas, no impedeixen lectures més favorables al “dret de decidir”, a la integració plurinacional dins les estructures estatals, o en definitiva a la llibertat nacional de Catalunya.
La Constitució és un text obert, des del que s’ha de possibilitar fer política. Avui, en relació al procés sobiranista català sembla que això s’ha oblidat. La Constitució no és un programa de govern per a excloure determinats col·lectius o fets nacionals. Quan se sosté aquesta idea s’està actuant de forma inconstitucional, atès que la Constitució només té sentit quan es lliga amb la democràcia. En relació a Catalunya, la desafecció envers la Constitució espanyola –tot i la participació activa del nacionalisme català en el procés constituent, molt més que altres grups que presenten la fel del convers -, ha anat augmentant els darrers anys, arran del fracàs de l’estatut de 2006, i el trist paper d’un tribunal constitucional que va marejar la perdiu durant tres anys per finalment carregar-se l’espina dorsal del text estatutari i el sentit plurinacional de la proposta, tot tensionant al màxim amb la seva composició permanentment “provisional” les condicions admissibles per a una sentència dictada amb legitimitat constitucional. Podem dir que un Tribunal Constitucional, de dubtosa legitimitat constitucional, es va carregar tot d’una un procés estatutari formalment impecable, i destruí l’obra de tres cambres i una votació popular directa, totes favorables al text aprovat. La manca de fe en un encaix de Catalunya estatutàriament i constitucionalment digne –com ho mostra simptomàticament que la referència a Catalunya com a nació se situï segons la sentència del Tribunal Constitucional en un preàmbul de l’EAC sense valor jurídic (sic)- s’ha consolidat a partir de 2010 i encara més a partir de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012. Els ponts institucionals estan trencats, i la crisi econòmica amb les limitacions financeres de la Generalitat han crispat els ànims al màxim, tot iniciant una decantació independentista de conseqüències encara impredictibles. En aquestes circumstàncies, el professor sevillà Pérez Royo, en un article publicat al diari El País[1] afirma que no es pot demanar als catalans que tinguin una voluntat diferent de la que tenen. I segueix dient que el rebuig al binomi Constitució-Estatut d’Autonomia com a fórmula per a resoldre la integració de Catalunya en el si de l’Estat després de la sentència de l’Estatut és inequívoc. S’ha trencat el bloc de constitucionalitat que conformen aquestes dues normes jurídiques tan transcendentals: “Es legal, pero carece de legitimidad para ordenar la convivencia en el interior de Cataluña y las relaciones entre Cataluña y España. Y carece de legitimidad porque los destinatarios de dicho bloque de constitucionalidad en Cataluña no lo quieren. Y así lo han dicho mediante el ejercicio del derecho de manifestación y en dos elecciones consecutivas, con un mensaje cada vez más rotundo”. DE la mateixa manera, Juan José Lopez Burniol, a La Vanguardia[2] també ha escrit que s’ha trencat avui el bloc de constitucionalitat, com ho demostren els resultats de les eleccions del passat 25-N.
Es veu que hi ha una incapacitat natural per a dialogar. Es pot fer a Escòcia o al Quebec però no a Espanya en relació a Catalunya. El constitucionalisme inquisitorial i totalitari ho impedeix. I això que no parlem d’una declaració unilateral d’independència sinó d’intentar iniciar un procés democràtic en el que el poble de Catalunya pugui expressar lliurement el seu parer sobre una pregunta concreta. Mentrestant, la crisi econòmica agreuja els problemes quotidians de la ciutadania de Catalunya, les polítiques d’austeritat ofeguen cada dia més persones, i el país es resisteix a morir o a desaparèixer, per actituds prepotents, separadores, sectàries. L’Estatut d’Autonomia està en via morta, entre la recentralització del PP i la reivindicació de la independència. El viatge a Itaca és i serà duríssim. Ara com sempre, cal que resistim els cants de sirena destructius i que no renunciem a la intel·ligència i a l’esperança. O és que també ens ho volen prohibir?
