En aquest article voldria fer una síntesi entre sentiments amb els que convisc des de fa temps, i algunes idees exposades per Josep Oriol Pujol, director general de la Fundació Pere Tarrés, en un article al que recentment he tingut accés. El resultat és una visió amb un enfoc humanista, i des dels valors més fonamentals, de l’actual situació que estem vivint (entendreu que eviti utilitzar el terme “Crisi” de forma explícita, del que tots n’estem una mica cansats).
Els valors, igual que totes les coses veritablement importants d’aquesta vida, els aprenem a partir de les influencies rebudes a través de la educació i del nostre entorn més directe.
La societat en que vivíem fins fa uns mesos ens mostrà com a persona d’èxit aquella que, amb el seu comportament agressiu, accedia al poder i diners. Altres elements, com els concursos televisius, on l’atzar dona la clau per l’èxit, contribuïen a instaurar uns valors que la societat ha anat assumint com valors normalitzats.
Durant força anys hem gaudit d’uns ritmes de creixement sostinguts, als que tots ens hi hem sumat, intentant gaudir de totes les possibilitats que el sistema oferia. Però també hem de ser conscients que això s’ha portat a terme contra el sentit comú que advertia de les incongruències entre l’esforç realitzat i els guanys obtinguts; aquests guanys han estat, en molts casos, resultat d’una xarxa d’influències, o de l’accés a informació privilegiada. Afegim a aquest escenari unes autoritats fent ulls grossos a aquestes actuacions.
Del xoc entre totes les influències rebudes surt el complex de valors que ens pauta el comportament. Tots plegats hem après que el cotxe, el lloc on anem de vacances, o la manera en que ocupem el nostre temps de lleure, es un indicador d’èxit social. I aquest es un model de comportament molt interioritzat en la nostre societat. Aquest model ha fet bona la idea de “soc segons el que tinc”.
El resultat de la aplicació d’aquests patrons de comportament ha estat que les famílies s’han endeutat, gastant fins a límits més enllà del que el seu nivell regular d’ingressos els permetia. I quan la bombolla ha esclatat, ens ha obligat a tots a trepitjar fermament de peus a terra d’ una forma molt sobtada i, a vegades, dramàtica.
Esperem que les conseqüències tant negatives d’aquestes pràctiques irreflexives i egoistes, allunyades del concepte de límit, i assentades en una falsa seguretat individual, facin evolucionar cap a bé tant els nostres líders i polítics així com a tots nosaltres.
Podem estar segurs que moments com els que estem vivint afavoriran el ressorgiment de valors com el treball ben fet, el respecte, l’esforç, o les actituds de prudència i humilitat.
La falta de treball fàcil reduirà els diners en mans dels joves. Això pot afavorir determinades actituds positives vers el excessiu consumisme establert, i una valoració de la importància dels estudis per aconseguir més oportunitats de treball.
Poder observar el fracàs absolut d’alguns models econòmics d’èxit, com el dels que s’enriqueixen fàcilment en borsa, pot ésser un missatge de gran interès social. La dura experiència del atur, es pot veure com una oportunitat de viure els propis límits, o valorar l’esforç. Fins i tot, poden ésser moments per analitzar des de la serenitat l´ autèntic valor de la felicitat, a la qual s’arriba des de la austeritat i l’estima dels pròxims i dels amics.
Sapiguem-ho aprofitar, mentre lluitem col·lectivament per superar el mal moment en que ens ha tocat viure.
