No hi ha gaires dubtes que estem al començament d’un curs polític en què al nostre país se succeiran múltiples esdeveniments que incidiran en la vida dels seus ciutadans. Es viuran dies, setmanes, mesos de ritme trepidant, d’ofensives i contraofensives circumscrites al marc del dret de Catalunya a decidir el seu propi futur.
En aquesta temporada de preparació i d’espera abans de poder exercir aquest dret, cal armar-se de raons, de conviccions i de discerniment. I de fermesa, per tal com des dels poders espanyols (polítics, mediàtics, econòmics i religiosos) es duran a terme veritables creuades exaltant els avantatges “indiscutibles” de la sacralitzada unitat d’Espanya.
Entre els que faran sentir la seva veu favorable a l’Espanya unida, sense canvis ni consideracions de cap mena sobre una possible Espanya respectuosa de les nacions que conté, hi trobarem gairebé amb tota probabilitat els bisbes espanyols. Si no tots, la majoria d’ells. Quan es pronunciïn, aquestes autoritats eclesiàstiques ho faran seguint la doctrina ja expressada per la Conferència Episcopal espanyola. D’acord amb el document emès per aquesta suprema instància eclesiàstica, “cap dels pobles o de les regions que formen l’Estat espanyol no es podria entendre tal com és avui si no hagués format part de la llarga història de la unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya”. A aquesta contundent, discutible i segons com falsa afirmació s’hi afegeix un judici moral del tot refusable per molts ciutadans catalans: “Les accions unilaterals (de pobles o regions d’Espanya) no són moralment acceptables”.
No resulta difícil deduir que per als bisbes espanyols només existeix a l’Estat espanyol una sola nació. Per tant, ja no se’ls acut fer cap consideració específica i raonable per a intentar resoldre el contenciós Catalunya-Espanya en base a la nació catalana que amb dificultats immenses coexisteix a l’Estat.
Els catòlics catalans, tanmateix, saben que els seus bisbes no combreguen amb la posició dels seus homòlegs espanyols perquè interpreten de diferent manera la Doctrina Social de l’Església. Els bisbes catalans defensen la legitimitat de totes les opcions polítiques mentre s’asseguri que no hi haurà cap pressió coactiva sobre els ciutadans, i mentre aquests rebin una informació verídica i completa sobre les distintes opcions polítiques en joc. I compte!, mai no diuen que l’opció per la independència s’hagi de descartar per cap raó de moralitat cívica.
En conclusió, com que és evident que en la qüestió del contenciós entre Catalunya i Espanya hi ha contradiccions insalvables entre la jerarquia catòlica catalana i l’espanyola, és lícit pensar que els catòlics catalans tenen el dret d’atenir-se únicament al magisteri dels bisbes de la seva nació.
