Des que vaig començar a usar la paraula escrita de manera pública -al marge queden necessitats acadèmiques, relats més o menys reeixits i algun poemari que, en la distància, provoca més vergonya que nostàlgia- sempre he pensat en la responsabilitat que suposa. És un honor començar a escriure a El Matí i ho és per diverses raons. Una d’elles és que quasi cent anys d’història ens miren i l’altra, no menys important, que una publicació històricament amb vocació únicament catalunyesa -permeteu-me el terme- aposte per trencar les costures de les quatre províncies de la Catalunya estricta i tracte de fer una mirada a la resta dels Països Catalans, no com a afirmació més o menys folklòrica, sinó com a part inherent de la catalanitat que -també- els és pròpia.
L’acceleració del moviment independentista al Principat de Catalunya del darrer decenni, amb totes les seues virtuts i tots els seus defectes, ha provocat que els tènues llaços que -encara- cusen Catalunya i el País Valencià, s’esfilagarsassen una miqueta més -en alguns casos per un tacticisme legítim, en altres per no haver estat mai a la seua agenda nacional. Va provocar que el catalanisme d’arrel fusteriana -l’únic que té legitimitat històrica, per accions i per discursos per apel·lar al conjunt dels Països Catalans, amb els matisos de tempos, formes i tot el que vulgueu- reformulàs el seu plantejament històric d’uniformitat -estic simplificant, ja m’ho perdonareu- en allò polític i en els tempos cap a una coordinació estratègica dels diferents momenta polítics i socials del País Valencià, Catalunya, Illes Balears i Pitiüses i Catalunya del Nord. El canvi de República Catalana per Repúbliques dels Països Catalans (i més concretament de República Valenciana en el cas del meu país) en són una mostra fefaent.
Aquest canvi d’enfocament -beneït canvi, des del meu punt de vista- allunya el fantasma del suposat paternalisme catalunyés cap a la resta de Països Catalans però, també, allunya els referents compartits que les fornades més antigues d’independentistes duien ben sabudes i que les noves, desconeixen, més enllà de proclames que, massa sovint, fan aquells que, quan han estat entre el Sénia i el Segura, ha estat per unes hores per reafermar-se en els quatre tòpics franquistes/regionalistes de “paella, taronja i blaverisme”. Cal que ens recosim, socialment, lingüísticament, però també políticament.
És per açò, que resulta d’una importància cabdal la finestra oberta que El Matí oferirà a la realitat del País Valencià -una realitat sempre subjectiva per la meua part, no ens enganyarem- a uns lectors potser massa encotillats en les quatre províncies d’una Comunitat Autònoma espanyola.
Espero que, tots plegats, ens puguem anar coneixent millor.
