Després de veure tots els partits de l’Eurocopa es pot fer un repàs del que ha donat de sí la competició. De les grans seleccions podem dir que cap ha desplegat un gran joc, Itàlia i Espanya han estat les millors, per això han arribat a la final, però de totes maneres, en aquest tipus de competició sempre s’espera molt de les grans seleccions i més d’una acaba no complint les expectatives creades al seu entorn i, a vegades, una selecció modesta pot donar la sorpresa. Alemanya també pretenia obtenir la victòria tenint la pilota però no va acabar d’estar del tot fina i arribats a les semifinals va notar massa el mal estat físic de Schweinsteiger, peça clau en el seu mig camp. És interessant el cas d’Itàlia, per mi la selecció més regular de la competició, que ha canviat radicalment l’estil de joc que venia practicant en les últimes competicions i que ha passat d’esperar la seva oportunitat sense voler tenir el domini de la pilota, a anar a buscar la seva oportunitat mitjançant el domini d’aquesta. Amb tot, aprofitant l’avinentesa, crec cal trencar una llança a favor d’aquesta selecció ja que el mite de que Itàlia sempre ha jugat al catenaccio és fals. Les cròniques dels dos primers mundials que guanya Itàlia descriuen una selecció ofensiva amb un joc alegre i, el catenaccio, el porta, a Itàlia, Helenio Herrera als anys seixanta. En el cas d’Espanya la qualitat dels jugadors va ser determinant. Si bé no van desenvolupar un gran futbol i que en defensa – a excepció de Ramos i Casillas – no es van mostrar gaire segura, va aconseguir arribar als moments determinants dels partits amb més opcions de victòria que el rival i, a on el col·lectiu no hi arribava, si que ho feien les individualitats. Les alarmes dels seguidors espanyols van saltar al primer partit després que la selecció mostres un joc espès amb massa acumulació de jugadors al mig camp, amb transicions lentes, masses tocs per jugadors – sobretot en Xavi que no va fer un partit dels seus fins el dia de la final – etc; donant lloc al debat de si s’havia de jugar o no amb un nou. Més de mig país reclamava la presència d’un nou a l’onze titular i a la segona jornada Torres va sortir en l’onze inicial en detriment de Cesc. En els partits determinants però, Cesc va jugar de fals nou i Torres va escalfar la banqueta. Resulta curiós veure com a Espanya treuen pit del joc de la selecció, com si l’Aragonés o en Del Bosque en fossin els inventors, i no fan cap mena de referència a que l’estil de l’actual selecció espanyola sorgeix arran dels èxits del Barça de Guardiola i Vilanova, perquè no hem de dubtar que si el Barça no hagués guanyat res aquests anys, Espanya avui encara jugaria com en l’època de Clemente.
Altres seleccions que han destacat per bé o per mal són, sense dubte i en primer lloc, Holanda. De quedar subcampiona del món fa dos anys a marxar amb un rosco a la primera de canvi. L’excessiva diferència de qualitat entre les línies de l’equip, sobretot la davantera i la defensa, i la falta d’un mig camp més creatiu, van resultar definitives per certificar la seva eliminació. Fa pocs dies han anunciat que Van Gaal es fa càrrec de la selecció. Rússia també va punxar de mala manera, després de començar la competició golejant a República Txeca va baixar la intensitat, va perdre fluïdesa i, sobretot a les segones parts dels dos últims partits, l’equip es va dividir en dos blocs, un ofensiu i l’altre defensiu, deixant la seva sort en l’encert dels davanters i la solidesa de la seva defensa, encert que no van trobar. Aquest és un cas similar al d’Holanda, si bé els russos tenien un conjunt més sòlid, les dues seleccions depenien massa de les seves individualitats ofensives. Menció especial mereixen també les seleccions anglesa i francesa. Pel que fa a l’anglesa es presentava a la competició amb moltes baixes i no presentava un equip gaire competitiu. Aquest combinat es troba en un procés de renovació profund i ja se sap que la majoria de vegades aquestes renovacions, quan es fan en competicions, no acaben donant bons resultats. Si bé és cert que arribar a la tanda de penals contra Itàlia ja va ser tot un mèrit, pel nivell de l’equip, també és cert que els anglesos no esperaven més de la seva selecció. Pel que fa a la selecció francesa, presentava una bona selecció, lluny del nivell de la del 2002, però millor que la del mundial del 2010. En un principi semblava que tenien clara la idea de futbol que volien practicar, tenien els jugadors per desenvolupar-la i les seves estrelles arribaven en un bon estat de forma, sobretot Benzema. Però tot això era teoria i la practica va demostrar que la selecció francesa era una altra cosa. Partint de que volien controlar els partits mitjançant el domini de pilota per acabar confiant ens els seus homes més ofensius perquè culminessin les jugades, només en el partit contra Ucraïna van aconseguir fer fluir la seva idea de joc. Després de la seva eliminació, han sortit a la llum uns quants fets que van succeir mentre la selecció francesa encara estava viva a la competició i que van afectar de manera negativa a l’ambient dins el vestuari, entre jugadors i entre jugadors i entrenador. Aquesta eliminació va fer que Laurent Blanc deixés de ser el seleccionador. La pitjor selecció de la competició va ser la República d’Irlanda que no tenia una plantilla del nivell de la competició. D’altra banda, la selecció danesa, sabent-ne les limitacions, va oferir un bon plantejament i un joc vistós, segurament degut a que no tenien gaire pressió sabedors de les seves possibilitats. Amb tot, seguim veient que el nivell de les seleccions modestes augmenta a cada competició i fa que aquesta sigui més atractiva per l’espectador.
