El PSOE celebra congrés i em sorprèn el tuf d’autarquia econòmica que desprenen moltes declaracions dels seus dirigents, en contra de l’austeritat pressupostària i de possibles imposicions de la UE en la política fiscal. Carme Chacón ha dit que “el PP s’agenolla davant de la dreta europea”: se li ha de recordar que, sense les compres de deute públic espanyol per part del Banc Central Europeu, l’Estat espanyol que ella ha governat ja hauria fet suspensió de pagaments a l’agost de 2011? se li ha de recordar la reforma “exprés” PP+PSOE de la Constitució espanyola, el nou article 135.3 de la qual diu literalment que “el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta?” També la Carme Chacon s’ha mostrat públicament en contra del concert econòmic, però aquest dijous els eurodiputats del PSC Obiols i Badia han votat a favor del federalisme fiscal (concert econòmic), esmena presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, l’escocès SNP i el flamenc NVA.
El desprestigi internacional del PSOE també afecta Rubalcaba: en el seu debat amb Rajoy, va dir literalment que si ell esdevenia president espanyol demanaria a la UE “dos anys d’ajornament de reformes i ajustos”. El ministre alemany Wolfang Schäuble el matí següent, a la Comissió d’Economia del PE, va contestar-li: “aquest senyor no sap encara qui li permet pagar les nòmines a final de mes?”.
Quin constrast amb Martin Schultz, nou president del PE!! Aquest socialdemòcrata alemany, bon coneixedor de literatura catalana en alemany, acaba de dir que “reduir el deute públic és també una qüestió de justícia intergeneracional”. Quin contrast amb l’esquerra irresponsable catalana i espanyola!! Ells han fet que avui se senti a dir a Brussel•les que “Sud-amèrica comença als Pirineus”: la retirada de les primes amb efectes retroactius al sector fotovoltàic o un sector públic espanyol que deu 50.000 milions a PIMES i autònoms i és el principal causant de ‘atur deixen astorats els europeus, que veuen que la paraula responsabilitat no existeix a l’esquerra espanyola i catalana.
1.- Van passant els mesos i segueixo astorat amb l’actitud de l’esquerra catalana i espanyola en relació a la necessària i indefugible austeritat pressupostària que el nou govern català està duent a terme: aquesta esquerra no només no està d’acord amb la reducció del deute públic, sinó que defuig la responsabilitat de les finances arruïnades de la Generalitat que van deixar després de governar.
A Brussel•les es diu sovint que el dilema no és entre austeritat i creixement econòmic, sinó entre austeritat i suspensió de pagaments. A la UE es recorda molt sovint, en contrast amb el silenci sobre el tema a casa nostra, que el deute públic espanyol no el vol comprar ningú als mercats internacionals des de fa mesos (això fins i tot ha estat publicat a La Vanguardia). I si no fos per les compres massives de bons del Banc Central Europeu el propi govern espanyol ja hauria fet ben galdosa suspensió de pagaments.
2.- Pel que fa a l’exercici de 2011, a la UE molta gent està esparverada pel cinisme fred del darrer govern espanyol: la ministra Salgado va sostenir fins a finals de novembre passat, un dia rere l’altre, que el dèficit públic espanyol seria inferior al 6% del PIB. Abans de cap d’any, però, el Finantial Times obria a tota pàgina amb una sincera revelació del nou ministre d’Economia: aquest dèficit serà més gran del 8% del PIB. Més de 40.000 milions d’euros de desviació!!. Des del comissari d’Economia Olli Rehn fins a molts diputats i funcionaris de la Comissió, estupor i astorament serien les paraules que descriuen la incredulitat per la frivolitat i la lleugeresa amb què ha mentit sistemàticament el darrer govern espanyol. L’Estat espanyol, des del Banc d’Espanya fins als seus més alts funcionaris, està avui molt desprestigiat a la UE.
3.- L’Estat espanyol ha estat entre 2008 i 2012 un immens experiment post-modern de la fallida de les polítiques keynesianes: Espanya ha passat en aquests pocs anys d’un superàvit fiscal del 2% del PIB a uns dèficits d’un 11% al 2009, d’un 10% al 2010 i d’un dèficit del 8,5% al 2011 (i això que el 2011 era l’any de l’ajustament!!). Així, entre 2007 i 2011 la despesa pública a l’Estat espanyol ha augmentat en 67.262 milions d’euros, però la situació econòmica no ha prosperat sinó tot el contrari i s’ha anat podrint en tots els fronts: atur, morositat… a la UE es considera que més de la meitat de les empreses que han tancat eren competitives, però no han pogut superar la morositat, especialment lacerant del sector públic espanyol, que deu 50.000 milions a Pimes i autònoms.
4.- Ara també és el moment de recordar que molts eurodiputats socialdemòcrates i verds dels països nòrdics van votar, al setembre de 2011, a favor del conegut six-pack, les sis directives i reglaments de la nova governança econòmica europea: moltes de les seves recomanacions estan contemplades al nou tractat fiscal que promouen els Estats, com ara les sancions automàtiques per a països que menteixin en l’estadística pública o que generin dèficits superiors al 3% del PIB.
La filosofia subjacent del six-pack parteix de la base que l’equilibri presuspostari és pre-condició de la recuperació econòmica. També ho és que el sector públic no generi “efectes expulsió” sobre el crèdit disponible per a la inversió privada; si el sector públic acapara tot l’estalvi d’un país per a finançar deute públic no hi ha diners per al sector privat: això és també pre-condició per a la recuperació econòmica.
5.- Vots de la setmana: El Parlament Europeu ha votat aquest dijous en contra dels privilegis de Barajas en els vols internacionals (Competition Report) i també ha votat a favor del federalisme fiscal com a model d’eficiència econòmica, a través d’una esmena conjunta de CiU, ERC, ICV, PNB, SNP escocès N-VA flamenc (Tax Annual Report). D’ara endavant, la Comissió Europea haurà de tenir en compte aquestes recomanacions de bones pràctiques en les seves futures legislacions.
En el “Competition Report” l’esmena presentada demana a la Comissió Europea que “asseguri que no hi haurà preferències, en els tractats bilaterals entre països de la UE i països de fora de la UE, per un aeroport concret enfront d’uns altres”. Aquesta esmena fa referència a què, en el cas d’Espanya, s’obliguen a tots els vols passar obligatòriament per un determinat aeroport, en aquest cas el de Madrid, segons un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona de l’any 2009: Espanya manté en vigor fins a 23 tractats bilaterals que discriminen l’aeroport del Prat en benefici de l’aeroport de Madrid-Barajas.
El Parlament Europeu també ha donat suport, per 516 vots a favor, 113 contraris i 8 abstencions a l’esmena 11 del “Annual Tax Report”. En ella es diu que el federalisme fiscal és un instrument que augmenta la responsabilitat fiscal de les regions i la seva eficiència econòmica. L’esmena va ser presentada conjuntament pels eurodiputats de CiU, ERC, ICV, PNB, SNP (Escòcia) i N-VA (Flandes).
Federalisme Fiscal és el terme utilitzat a Europa per definir el fet que són les regions les que recapten tots els grans impostos, tal com passa a Alemanya (de fet, aquesta n’és la seva definició acadèmica). Només amb els diners recaptats a la butxaca les regions tenen poder de negociació real i efectiu enfront del govern central a l’hora de fixar límits als fluxes fiscals entre territoris. Aquesta esmena enllaça amb el què el president Artur Mas va declara al Frankfurter Allgemeine Zeitung dimecres passat: “si som responsables amb la despesa pública, també ho hem de ser en la recaptació dels impostos”.
