S’han disparat les alarmes, arran de les fugues radioactives del Japó, a la central nuclear de Fukushima, causades pel tràgic terratrèmol i el conseqüent tsunami; s’han multiplicat les denúncies sobre l’escalfament global del nostre planeta. S’ha detectat, de vegades, una manca de sensibilitat davant aquest els seriosos problemes ecològics que es donen per tot arreu…i llavors un pot arribar a la trista conclusió que hi ha una certa meselleria, entre els màxims responsables, sobre la necessària i imminent cura de la naturalesa…quan ens hi va la vida i el benestar de moltes generacions futures.
La protecció del medi ambient s’ha convertit en un dels aspectes més vinculats al veritable desenvolupament del món que hem rebut en heretat. Els diversos estudis sobre l’ecologia van prenent força. Sembla que, a poc a poc, ja no ens limitem només a denunciar les agressions que sofreix la natura per part de tots, sinó que busquem solucions efectives per al bé de les futures generacions. Són molts els polítics, els científics, els periodistes, els escriptors -com fou el cas de Miguel Delibes- que dediquen temps i estudi a aquesta greu temàtica. Cada dia hi ha veus més consistents que prenen posició sobre la qüestió “ambiental”, ja que el medi ambient és un bé col·lectiu que ens pertany a tots els vivents.
S’han de resoldre greus problemes aplicant èticament els progressos científics, que gràcies a la intel·ligència humana es donen molt de pressa. En cas de no fer-ho es pot caminar cap a la degradació, oblidant que la ciència està al servei de l’home en totes les àrees de tot l’ecosistema: la investigació i el progrés científic ha de desenvolupar-se d’acord amb la naturalesa de l’ésser de les persones i de les coses creades.
Sense anar més lluny, la doctrina social de l’Església -vegis el Compendi de tal doctrina, preparat pel Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, capítol desè- ens ha proporcional unes pautes a seguir, destacant la responsabilitat humana, sobretot dels governants, per tal de preservar un ambient íntegre i sa per a tots. “Cal tenir cura -diu- de la natura de cada ésser i de la seva relació mútua en un sistema ordenat , que és justament el cosmos”.
Per exemple ara fa poques setmanes, des de les més altes instàncies de l’Església a Catalunya s’ha parlat amb pes -amb ponderació moral- de la salvaguarda de les condicions d’una autèntica ecologia humana, subratllant que la terra ha estat donada a l’home, i que aquest ha de conservar-la tenint en compte la intenció originària creacional. Cal mantenir una major atenció envers els problemes ambientals per part de tots els cristians, sent nosaltres, de d’un humanisme cristià, els primers enamorats de la naturalesa.
Els Bisbes de la Tarraconense, en el seu recent document “Al servei del nostre poble”, toquen de peus a terra i volen despertar una actual i renovada “consciència ecològica”. Ho fan amb aquestes paraules, extretes de l’esmentat document: “La constatació que el creixement de mitjans i l’enterboliment de les consciències envers la protecció de la natura ens posa en perill d’autodestrucció…”, la qual cosa “avui encara és més palesa, tot i haver augmentat la intensitat i el nombre de veus que criden a una més clara sensibilitat ecològica”. Parlen d’un urgent canvi de mentalitat, de nous estils de vida, de recerca constant de la bellesa, la veritat, la bondat del món creat per tal que l’home, tant en el pla social com en el personal, miri l’entorn natural amb més amor. Per això caldrà respectar millor totes les lleis naturals que afecten tant a l’esser humà com al món animal i vegetal.
Al·ludeixen, ells, a les moltes mesures que garanteixin un medi ambient segur per a la població, un just equilibri ecològic, una responsabilitat personal i col·lectiva que tingui l’esguard posat, no només en l’home d’avui, sinó també en els de les properes generacions, estudiant bé la planificació dels recursos. Parlen, com a Bisbes, del caràcter ètic pel que fa a la crisi ecològica, i aporten ells el seu granet de sorra d’acord amb la doctrina social. Joan Pau II ja demanava fa anys, especialment als científics, que no ignoressin l’home que espera, estima, pateix a causa de tots aquests problemes. Que tots nosaltres puguem donar el suport convenient i defensar el nostre món de tota contaminació: que estimem la bella i amenaçada Terra. Ens recordava, a tots, “la important obligació de tenir cura de la creació”, perquè “el compromís del creient per un medi ambient sà, sorgeix directament de la seva fe en Déu creador”. La resta és conseqüència del fet de posseir uns principis clars en tot aquest camp.
No oblidem tampoc la greu contaminació moral que està empenyent l’home cap a l’oblit de molts altres deures de tipus cívic, social u familiar. Però això ja són figues d’un altre paner, tot i que no se’ns escapa llur estreta relació, perquè en l’ecologia moral es dóna molta radioactivitat.
