Consellera Rigau
Tarda de diumenge. En havent dinat, els nois se’n tornen a Barcelona i quedo sol. Corregeixo unes darreres coses abans de la represa de dilluns. Esperança en els propòsits de la consellera Rigau, començant pel fet d’esmentar la manera de vestir dels alumnes a les escoles, una manera de vestir més propi de l’oci que de l’estudi i que massa vegades no s’adiu amb la feina que s’hi va a fer. Hi ha un greu problema de fons, però també un greu problema de formes. No estudiar i suspendre no és cap fracàs, però, consellera. Els resultats acadèmics només podran millorar si els nois estudien més. Parla de dues legislatures per sortir del sotrac. Em sembla poc. La paraula fracàs, si vol, caldria aplicar-la al sistema, al nombre d’hores dedicades a matèries innecessàries i a la manca de temps per a les que veritablement contribueixen a la formació dels adolescents. A l’excessiva burocràcia, al nombre de reunions inservibles i al model de societat que s’ha imposat. Cal que hi hagi molts més deures que drets i que, en qualsevol cas, aquests darrers es puguin perdre si no compleixes les obligacions. No n’hi ha prou amb 8 anys, consellera. Hi ha una carta de la qual no sóc l’autor i que una amiga adreçà al president Mas pocs dies abans de convertir-se efectivament en President. Dir les coses pel seu nom, consellera. És una carta que em sembla molt interessant ara que Ensenyament torna a ser Ensenyament. La Formació Professional ha de tornar, també, a ser Formació Professional. Abandonar aquesta cosa dels Cicles. Formació Professional dotada de prestigi, de molt de prestigi, i també de tots els mitjans a l’abast i de connexió directa amb el mercat del treball. Inculcar l’amor a la feina, a la feina ben feta, perquè en definitiva, de cara a la societat, no som res més que allò que sabem fer bé. La carta d’aquesta amiga és aquesta, consellera.
Ilm. Sr. Artur Mas
Convergència i Unió
C/ Còrsega 331-333
08037-Barcelona
Barcelona 8 de desembre de 2010
Distingits senyors Artur Mas i galàxia circumdant:
La lectura de l’article de Maite Gutiérrez, “Educación: Tejer y destejer” a La Vanguardia del diumenge dia 5 de desembre (p. 37), quan es refereix als reptes i promeses del nou Govern, m’ha esperonat a escriure’ls certs comentaris, que suposo que vostès qualificaran d’opinions de la “gent del carrer” com solen els polítics i governants adjectivar –des de les seves talaies– el que pensem els ciutadans catalans corrents (currants). Comentaris que m’atreveixo a redactar perquè, en plena campanya electoral, vaig sentir al Sr. Mas suggerir que estava disposat a escoltar qualsevol persona que volgués oferir-li idees i opinions. La periodista destaca una petita columna, en la qual es parla de les intencions de CIU: a) Rebaixar el fracàs escolar, una lloable intenció (molt difícil d’aconseguir abans de 15 anys, b) Possibilitar l’elecció de centre, discutible alternativa, sobretot perquè molts pares fugiran dels centres on hi hagi més immigració o infància pobra, c) Impulsar l’FP.
És en aquest darrer punt on, de moment, vull incidir.
La magnífica idea (ja clàssica, molt repetida i gastada des de principis del segle XX, quan la Mancomunitat de Catalunya va obrir el seu malaguanyat Institut d’Orientació Professional) d’impulsar, dignificar i actualitzar el sistema de Formació Professional (amb els seus subsistemes i les seves ramificacions) m’ha commogut. La commoció ha estat de doble sentit: d’una banda, perquè és bonic sentir que els polítics es preocupen d’un nivell educatiu tan deixat de la mà de déu i tan poc agraït; d’altra banda, perquè va unit a la -per a mi- paraula màgica “orientació professional”. No en va sóc l’única catedràtica d’Orientació Professional i Formació Professional existent a Espanya (UB).
Però aquesta commoció, que ha estat d’alegria i d’esperança, esdevé emoció agredolça, si penso que porto trenta anys parlant d’orientació professional en les meves classes universitàries, en informes (sempre sense resposta) enviats a directius del Departament d’Ensenyament (després d’Educació), en nombrosíssimes publicacions (articles i llibres), i en tots els fòrums haguts i per haver, espanyols i estrangers, sense aconseguir ni tan sols moure un mil·límetre la sensibilitat dels actuals directius de la Generalitat. Aquests, ni per remei, han cregut convenient seguir les idees de Prat de la Riba i col·laboradors (Emili Mira i López, Pompeu Fabra, Josep Maria Tallada, Josep Ruiz Castella, etc., etc.) i tampoc han conegut de debò què va fer Catalunya per posar-se en primera fila en el món de l’Orientació Professional des de la creació de la Borsa de Treball i del Secretariat d’Aprenentatge, tal com demostren moltes publicacions internacionals dels anys 20, 30 i 40.
No obstant això, m’encanta que, des de no sé quins àmbits i parers de no sé quins polítics de Convergència o d’Unió, hagi emergit aquest interès. Els felicito per anticipat, si és que són conseqüents amb les seves proclames i es cremen les celles per aconseguir una dignificació social de la Formació Professional. Sempre he dit que si una nació se salva és perquè se salva la seva Formació Professional. (Alemanya i Suïssa són molt respectuosos amb la formació professional i amb l’orientació. I els va francament millor.)
El treball (les seves obligacions, la seva dignitat, la seva necessitat solidària i social, el seu valor humà, el seu significat, etc.) no ha estat mai en el Departament d’Ensenyament un eix transversal ni en els currícula ni en els fòrums interns i externs. Els encarregats (moltes vegades intrusos, partidaris del seu partit, que no saben gens d’orientació professional o la coneixen d’oïda) de l’orientació en els Departaments d’Educació o de Treball, no han sabut desplegar el concepte de treball ni el d’orientació educativa i professional ni en els nivells obligatoris ni en els no obligatoris. El treball és la clau de la Formació Professional i d’altres valors lligats a l’economia del país. Sí que podria afirmar-se que la Formació Professional ha millorat quantitativament i que ara hi ha més branques i més alternatives. Però segueix tan desprestigiada com sempre (és la rèmora del que als EEUU es denominaven amb menyspreu “blue collar work”, que tant de dany ha fet a Espanya).
Per altra banda, i sempre dintre de l’àmbit educatiu, demani-li a la futura Consellera que s’envolti o es deixi assessorar de professionals i que simplifiqui. Els sistemes educatius no cal que siguin tan complicats ni tan sofisticats. Que faci una ullada a tot el sistema i s’adonarà que, malauradament, després de tantes lleis i tantes competències, avaluacions i excel·lències, els nens catalans encara no saben ni llegir, ni escriure, ni comptar. I, en aquesta edat, dins de “nens”, incloc els immadurs alumnes que ingressen en les nostres universitats, que –es pot comprovar– tampoc no saben ni llegir, ni escriure ni comptar.
En fi, distingits senyors de la talaia, no em vull estendre més, perquè sé que estan en ple estrès organitzatiu i estratègic per nomenar, col·locar i distribuir els seus satèl·lits. Només vull explicar (molt humilment i sense ànim d’ofendre a ningú) que no assoliran gaire més de l’assolit fins ara (vull dir des del moment que “diem” que hi ha democràcia i justícia social a Espanya i a Catalunya) si l’actitud i conducta dels polítics no van aparellades amb l’honestedat i l’honradesa viscudes i demostrades, sobretot pel que fa als comptes, als lladronicis, a les estafes, a les evasions de capital, al finançament dels seus propis partits, al gaudi de luxosíssims despatxos, viatges i prebendes, a actituds deshonestes que queden, per descomptat, impunes.
Seria bo que, com si fossin vostès el “Diablo Cojuelo” de Luis Vélez de Guevara, poguessin escoltar el que els ciutadans “del carrer” diem, sota la teulada de les nostres llars, de tant lladre i tant d’aprofitat i espavilat (de tots els partits). És aquest, exactament, l’origen de tanta desafecció del ciutadà honrat i normal respecte als seus dirigents; i del fet que la majoria afirmi que tots els polítics són iguals. Es quedarien parats i escandalitzats de sentir les nostres crues i tristes opinions. La gent, aquesta vegada, ha anat a votar el menys dolent, el menys indigne. Això se sent en societat. I els polítics, n’estan tan lluny, que o no ho senten o no ho volen escoltar.
Encara m’estic curant de les meves ferides -amb bàlsams ficticis- per no haver de suportar el dolor de les sagnants nafres: Cas Pallarols, cas Turisme, cas Filesa, cas Pretòria, cas Millet, cas… Són tants els casos! Que, de debò, impotents, no creiem que la democràcia ni la justícia social estiguin vives. No hi creiem, contemplant aquest tipus de dirigents que ens han fet sortir els colors a la cara. Tant de bo que aquests senyors i senyores menors de 50 anys que, diuen, conformaran la seva “galàxia” actuïn amb l’honestedat que tots desitgem. Senyor Mas: d’això depèn el seu prestigi i la seva credibilitat i la nostra il·lusió. Si és que és veritat que són vostès honestos, expliquin-ho de manera que es pugui entendre.
Perdonin la intromissió. Simplement em vaig creure el Sr. Mas quan va dir que tota idea era benvinguda.
Una cordial salutació d’una ciutadana “del carrer”.
