La constitució democràtica, única que respon a les exigències de la cultura constitucional, lluny de ser un text tancat, categòric, com una mena de catecisme que serveix per prohibir i impedir accions humanes, és un document relativament obert que s’expressa mitjançant paraules que cal d’interpretar, emplenant de contingut, en els diversos moments històrics de la seva vigència. La constitució és un text normatiu, és a dir, de naturalesa prescriptiva i jurídica, que es proposa regular la vida política al si d’un Estat. Per assolir aquest objectiu, ostenta la supremacia formal i material de l’ordenament jurídic, i també està protegida per la rigidesa en cas de reforma, de manera que es persegueix la seva estabilitat.
En aquest context, voldria plantejar una primera perplexitat: ¿la constitució necessita constitucionalistes? ¿és possible un sistema democràtic sense demòcrates? Pot subsistir una democràcia sense cultura democràtica? En el cas espanyol em sembla una pregunta molt adequada quan s’escriuen aquestes pàgines, pel col · lapse institucional al qual, al meu entendre, s’ha arribat, a causa d’una corrupció sistèmica, una crisi econòmica deshumanitzadora, unes tensions territorials injustes, en definitiva un descrèdit majúscul de la política, que fan inviable l’Estat sorgit de la transició de 1977.
Alguns volen interpretar la constitució des del madrilenyisme polític com una constitució totalitària i inquisitorial, en què determinats conceptes metafísics com la unitat nacional o la sobirania nacional espanyola són concebuts com elements apriorístics, immutables, no interpretables, no adaptables a les circumstàncies. I així, la proposta de fer una consulta sobre la voluntat del poble de Catalunya d’esdevenir un Estat, és un anatema propi de la major de les heretgies. Ni la llibertat d’expressió (i de consciència) sembla tenir cabuda en aquesta concepció. La paraula “inconstitucional” és una paraula màgica que serveix per ignorar el debat polític, per fer veure que no hi ha cap problema de fons estructural, i en el cas que ara analitzem, per ridiculitzar o menyscabar els partidaris del “dret a decidir”. En el fons, sota aquesta mentalitat rau, al meu parer, una absència perillosa de concepció democràtica. Qui pot prohibir una consulta, si és demòcrata? Per què es fa servir la Constitució per a això? Per què es judicialitza una qüestió política i no s’admet el més mínim diàleg?
De fet, la concepció totalitària i inquisitorial de la Constitució, fins i tot la concepció d’una mena de purisme constitucional va ser elaborada pel think tank del PP, la FAES (Fundació per a l’anàlisi i els estudis socials), quan va adaptar el “patriotisme constitucional” d’Habermas, profundament republicà en la formulació originària, en un pamflet per fer de la Constitució espanyola un “arma llancívola”, en contra del nacionalisme basc, amb èxit durant la frenada en sec que el govern del PP (amb el suport gustós del PSOE ) li va fer al pla Ibarretxe. Curiosa interpretació de la constitució, que pretèn excloure els nacionalistes “perifèrics”, considerats com de segona categoria, irrellevants, embogits, gent desviada, amb pretensions necessàriament inconstitucionals. Així, en nom de la constitució tot val per a impedir que es defensin, fins i tot racionalment i pacíficament, llurs pretensions, que no han d’arribar a realitzar-se mai, mai ,mai. Tot en nom d’una idea tancada, excloent i abusiva de la constitució.
El centre de gravetat se situa aleshores en el Govern i en el Tribunal Constitucional, jurisdiccionalitzant la política, per no dir, evitant-la, destruint-la, i convertint-la en objecte dels tribunals i especialment del Tribunal Constitucional, de trajectòria penosa en relació a Catalunya a partir del procés que va portar a la sentència contra l’Estatut d’Autonomia el 2010. No es recorda, així, que la interpretació de la constitució, en la mesura que té molt a veure amb la llibertat política s’ha de fer des dels paràmetres del “favor libertatis” i no des del dogmatisme metafísic dels grans conceptes com la sobirania nacional, la unitat d’Espanya o d’altres, que en tot cas, no impedeixen lectures més favorables al “dret a decidir”, a la integració plurinacional dins les estructures estatals, o en definitiva a la llibertat nacional de Catalunya.
